'la cocina pública'

Cuando la cocina sale a la calle

versió en català

Teatro Container
FiraTàrrega 2016, feria de teatro en la calle

En la cocina desarrollamos la creatividad conectando con nuestra tradición culinaria. Al preparar un plato, al determinar y combinar sus ingredientes, operamos en el mismo territorio de la creación artística. La 'Cocina pública' es una cocina ambulante, albergada en un contenedor marítimo. Una experiencia en busca de recetas y de aromas que hacen aflorar historias, que rememoran personajes y que revelan momentos íntimos cargados de sabores y de humanidad. Los vecinos del barrio cocinan con los comensales, generando un sabroso encuentro social que permite el reconocimiento de las distintas costumbres culinarias de los habitantes de un territorio. El espectáculo incluye una comida que no contempla intolerancias alimentarias.

Los espectadores más madrugadores de FiraTàrrega 2016 han comenzado a degustar las primeras propuestas de la programación, algunas tan sorprendentes como la del colectivo chileno Teatro Container que ha llevado su 'Cocina pública' al patio de la escuela Àngel Guimerà de la capital del Urgell. El público se sumerge en una especie de comida familiar de una cocina ambulante albergada en un contenedor marítimo. De esta manera, FiraTàrrega repite con una propuesta gastronómica en su programación tras el éxito de los mexicanos Vaca 35 de la pasada edición, en la que también se ofrecía una combinación de teatro y comida para sorprender a los espectadores. En la propuesta de este año se buscan recetas, con productos Km 0 que en este caso han sido piña con jamón y conejo al ajo elaborado por cocineras de Tàrrega.

Los actores principales de 'La cocina pública' son los vecinos y los vecinos cocineros, que preparan recetas junto con los comensales, el público, generando un mezcla de sabores colectivos que permite reconocer y disfrutar de las diferentes prácticas y costumbres culinarias de las mesas del mundo.

Los miembros de la compañía chilena llegaron hace seis días a la capital del Urgell con una sola una maleta como equipaje. A partir de aquí y mediante el contacto con vecinos y entidades como Cáritas o los scouts han logrado conformar la escena de su espectáculo, ubicado en un contenedor de transporte acoplado a un comedor al aire libre, cubierto por una lona elaborada por diversas prendas.

La propuesta de este colectivo chileno, nacido en Valparaíso tras la puesta en marcha del Festival Teatro Container el año 2008, se presenta como un dispositivo de intercambio, producción y registro de contenidos culinarios. Una especie de cocina nómada, de estética doméstica y cálida que, enmarcada en un contenedor marítimo, viaja por los barrios creando encuentros sociales en torno a la mesa.

(extracto de festadirecte.cat)

l'urbanisme del mentrestant

Diego Sáez Ujaque, arquitecte
El Periódico de Catalunya, 7 gener 2016

En relació a l'article 'Adéu aparcament' sobre un solar desocupat situat entre els carrers de Numància, Anglesola i Joan Gamper a Barcelona, aprofito l'avinentesa per denunciar un cas similar al solar buit de l'antiga fàbrica de Can Fábregas i de Caralt, a Mataró. En el cas de Mataró, sembla evident que, després de gairebé 10 anys des de la descatalogació de la nau principal (aprovada al Ple de novembre de 2006) per a la implantació d'un Corte Inglés --havia de fer de Locomotora Comercial que equilibrés el desajust comercial produït arrel de la inauguració del Mataró Park (juny del 2000)-- caldria pensar un urbanisme transitori per a aquest espai.

El solar afectat pel pla Europa-Anglesola, sense cotxes (El Periódico, 5 gener 2016).

En aquest sentit considero oportú recuperar del seminari 'Innovació social i polítiques urbanes' que es va celebrar els passats 13 i 14 d'octubre a la CUIMPB-Ernest Lluch i que, sota la direcció del professor Joan Subirats, explorava només formes de dinamització i governança de la ciutat. Així, en relació al tema que ens ocupa, cal destacar les propostes del professor Francesc Magrinyà amb el títol 'Usos cívics dels espais buits: l'urbanisme del mentrestant', que presentava diversos mecanismes i procediments per posar en funcionament espais buits ' edificats o no ' de les ciutats.

En aquest marc, s'hi van identificar un ventall ampli de propostes; des d'opcions d'autogestió veïnal, fins a la convocatòria de concursos públics per a la presentació de propostes d'ordenació i de gestió, passant per alternatives mixtes de col·laboració entre el suport institucional i l'assessorament especialitzat extern. Així, i recollint els amplis estudis realitzats sobre la rellevància d'aquest solar per la seva dimensió, localització i comunicació, a escala local però també supramunicipal, és urgent i necessari posar-lo en funcionament.

10.000m² i 400 metres de façana, la meitat sobre vies principals, tenen un gran potencial d'ús, encara que sigui temporal, sense perjudici del que finalment s'hi acabi edificant, desenvolupant, produint o, simplement, alliberant. A tall d'exemple, i més enllà de la valoració de la proposta definitiva, és remarcable el cas del projecte de reordenació de la Plaça de les Glòries de Barcelona que preveu situacions transitòries, adaptades a les fases d'execució de les obres, per a la que s'ha proposat una ordenació del mentrestant.

A nivell conceptual, des de la perspectiva de la Resiliència i la Panarquia (Gunderson & Holling, 2003) l'existència prolongada de solars buits a les ciutats es pot considerar una anomalia en el procés lògic de creixement/regeneració/reutilització de la ciutat, que és, alhora, origen i conseqüència d'altres dinàmiques a diferents escales temporals i espacials, en altres dimensions com la del planejament urbanístic i els moviments socials.

Per tot això, tant en el cas de Mataró com el de Barcelona, caldrà un esforç tots els agents implicats a fer possible que la ciutat pugui utilitzar, si més no de forma provisional, aquests espais buits.

....................................................................................................................................

(Gunderson, Lance H.; Holling, C. S. (Eds.). Panarchy: Understanding Transformations in Human and Natural Systems. Washington DC, Island Press, 2002)

'rehabitar', projecte de nous usos per a edificis i infrastructures

TV3, Catalunya
Alonso Carnicer / Sara Grimal, Barcelona, 16/02/2014

Una imatge que ja no serà: el viaducte de Glòries com a espai de relació.

Per Sant Adrià del Besòs i Badalona hi circula l'autopista C-31, una de les primeres vies ràpides que es van fer a Catalunya i que passa entre els blocs de pisos del barri de Sant Roc. 1.600 metres de viaducte que, a sota, generen un paisatge urbà inhòspit. El que podria ser un espai públic i de comunicació entre barris crea una barrera en mig d'una zona molt poblada. La normativa de les autopistes prohibeix construir i fer activitats a sota, però l'espai s'ha convertit en un gran aparcament. Un cop a la setmana, el paisatge canvia quan a Sant Adrià s'hi instal·la el mercat ambulant. És la prova que l'espai podria tenir usos ben diferents. Com els que s'han assajat a altres ciutats amb viaductes urbans com Berlín, París o Nova York. O els que proposa el grup de recerca Habitar, del Departament de Projectes Arquitectònics de la Universitat Politècnica de Catalunya.

Amb un ajut del programa Recercaixa, al llarg de tres anys aquest grup ha elaborat el projecte 'Rehabitar', que ha tingut com a fruit diverses exposicions i un llibre, "Rehabitar. La casa, el carrer, la ciutat", que s'ha presentat aquesta setmana al Col·legi d'Arquitectes de Catalunya. Els integrants del grup de recerca han estudiat infraestructures, carrers i edificis amb un ús deficient. Han identificat els problemes i proposen solucions per fer-ne un millor ús.

Un pas zebra de grans proporcions a Via Laietana per a pacificar el trànsit amb pocs recursos.

Una part del treball se centra en 14 grans edificis representatius de Barcelona que han anat perdent la funció original que en va determinar la construcció: la presó Model, la plaça de toros Monumental o el Poble Espanyol. I també molts edificis de la façana marítima de la ciutat, com l'Estació de França, on aviat ja no hi haurà trens. També la Duana o la seu central de Correus. Són edificis de gran qualitat constructiva que estan infrautilitzats, amb grans possibilitats per incorporar-hi nous usos que no tenen per què ser hotelers o museístics. Sense fer costoses rehabilitacions, proposen instal·lar-hi usos nous, lligats a la creació, l'empresa i el coneixement o el món universitari.

Xavier Monteys, catedràtic de projectes arquitectónics de la UPC i investigador principal del grup de recerca, defineix què entenen pel concepte de 'rehabitar': "Rehabitar és tornar a posar en marxa l'edifici. Rehabitar voldria dir, no intentar tornar a pintar i reparar desperfectes d'un edifici. No ens importaria que l'edifici tingués un aspecte més o menys brut o despintat i que en canvi acollís alguna activitat. Per nosaltres l'arquitectura és viva quan hi ha gent que la utilitza."

Magda Mària, arquitecta i investigadora del grup de recerca Habitar: "El que pretenem és la mínima despesa amb les màximes prestacions. No canviar la forma, la morfologia, el caràcter en definitiva d'aquests edificis. Mantenir-los amb el seu caràcter i amb les magnífiques condicions espaials que tenen."

També proposen solucions per a carrers molt especialitzats que amb el pas del temps han perdut el seu paper original. Com la Via Laietana, concebuda a imatge de les grans avingudes d'oficines dels Estats Units d'Amèrica, amb grans blocs d'oficines amb distribucions internes poc adaptables en temps de crisi. Plantegen fer més flexible la normativa perquè permeti una barreja d'usos residencials i productius que incorpori el principi de compartir espais.

A nivell de carrer, fer la Via Laietana més habitable passa per canviar radicalment la difícil convivència de vehicles i vianants, amb trànsit ràpid i voreres estretes. L'estudi "Rehabitar" plantejamesures poc costoses com crear grans "àrees zebra" a les interseccions per fer del carrer un espai compartit. També es proposa regular el trànsit per horaris per fer més flexible l'ús de l'espai públic.


Així podria quedar l'espai sota l'autopista a Badalona i Sant Adrià del Besòs.

Veure el vídeo de la notícia aquí.

¿edificios representativos sin uso adecuado?

Ruta por el patrimonio amenazado : Decenas de valiosos inmuebles de la capital están en peligro por el abandono de las instituciones, rehabilitaciones fallidas o negligencias privadas

Álvaro de Cózar, El País. Madrid, 29 Noviembre 2013

El palacio de la Equitativa, antigua sede de Banesto, uno de los edificios singulares del entorno de la plaza de Canalejas. ÁLVARO GARCÍA

En noviembre de 1998, un lector del Abc envió una carta al director del diario en el que felicitaba al Ayuntamiento de la capital por comprar “a sus respectivos propietarios tres emblemáticos edificios de Madrid que estaban en estado ruinoso: el colegio de los Escolapios de San Antón, la casa de los Duques de Sueca y el palacete de Iván de Vargas”. Consideraba el lector que, con su compra, la Administración pública los había salvado de su ruina y lamentaba que no se hubiera hecho lo mismo con el hospital Homeopático, en la calle de Eloy Gonzalo. Las cosas salieron al revés. Los tres edificios comprados entonces tuvieron o tienen todavía muchos problemas. El colegio de los Escolapios de San Antón en la calle de Hortaleza sufrió un largo periodo de abandono desde 1988 y fue finalmente demolido —a excepción de las fachadas— para acoger la actual sede del COAM.

La Casa de Iván de Vargas fue cedida por el Ayuntamiento a la Fundación Nuevo Siglo, que la demolió en 2002 para edificar en su lugar una réplica sobre la que se pegaron los antiguos escudos como si fuesen sellos de correos. Y el palacio de Sueca sigue abandonado y sin uso a la espera de una restauración siempre postergada, y fue declarado en ruinas parcialmente este mismo año por el mismo Ayuntamiento. El edificio que no compró el Ayuntamiento, el hospital Homeopático, de 1874, fue restaurado en 2009 y se encuentra en uso. La historia de aquella carta la contaba hace unas semanas Alberto Tellería, miembro de la plataforma Madrid, Ciudadanía y Patrimonio.

El arquitecto hablaba a toda velocidad a un grupo de periodistas que hacían un recorrido en un microbús por la zona roja del patrimonio en la capital, aquellos lugares históricos camino de la ruina o abandonados a su suerte. Y recurría Tellería a la carta del lector para criticar que sea precisamente el Ayuntamiento de la capital, supuestamente el encargado de velar por el patrimonio de la ciudad, el que más se desentienda a veces de su suerte. “El diálogo puede llegar a ser más fácil cuando hablamos con los propietarios privados. Con el Ayuntamiento es a veces muy complicado; entre otras cosas, porque cambian a los responsables continuamente”, comenta Tellería.

El minibús arranca muy cerca del Frontón del Beti Jai. No todo el que pasa por el número 7 de la calle del Marqués de Riscal sabe que detrás de esa red verde que apenas deja ver la fachada se encuentra uno de los edificios más interesantes y ocultos de Madrid. Fue construido en 1894 y se trata del único ejemplar de frontón industrial de esa época conservado en España. Sobre él recae la mayor protección que puede tener un edificio, su catalogación como Bien de Interés Cultural, concedida en 2011. Mientras el Ayuntamiento y los propietarios discuten en los tribunales por la cantidad que ha de pagarse para que pueda expropiarse, el edificio empieza a tener serios problemas para mantenerse en pie. Dos últimos hundimientos en el techo registrados en las últimas semanas amenazan su estructura, si no se pone remedio urgente.

El vehículo enfila hacia Alonso Martínez y de ahí a la calle de Mejía Lequerica. Los muros no dejan ver bien los jardines del palacio de Ustáriz, del siglo XVIII. Aunque ya no hay demasiado que ver allí, pues ya sólo se conservan algunos árboles en un estado lamentable, según cuentan los miembros de Madrid, Ciudadanía y Patrimonio. Lo valioso, las escalinatas y las yeserías decimonónicas, están en su interior. Se habrían llegado a conocer si el proyecto para hacer un hotel allí hubiera cuajado, pero la conexión madrileña con la Operación Malaya hizo que el proyecto se parara.

un dinar al carrer / una comida en la calle

(versión en castellano)  

Palerm, 8 de juny de 2013. La Via dei Cassari porta fins al mercat de la Vucciria. No és fàcil definir aquest mercat, que ocupa els carrers i les places d'aquest barri amb l'exuberància dels seus productes, la multitud i varietat de gent comprant, passejant i portant mercaderies sota els tendals que pràcticament cobreixen tot l'espai, il·luminat per bombetes nues de vapor de mercuri i d'incandescència. Des d'alguna terrassa del primer pis, els comensals d'un local observen l'activitat mentre parlen. És un ús del carrer tan intens que ens remunta a una Europa medieval extingida. El quadre Vucciria (1974) de Renato Guttoso la retrata molt bé, però difícilment substitueix l'experiència directa de tots els sentits treballant alhora.

A la Via dei Cassari hi ha una trattoria popular on es menja molt bon peix. Dins el local la calor és sufocant i la gent ocupa part del carrer amb les taules. No hi ha lloc disponible per a tres persones més, però la signora dóna instruccions al seu marit des de la cadira on s'està ventant a l'ombra. En pocs minuts una taula quedarà lliure per a nosaltres. Fins aquí, una situació convencional.

És llavors quan arriba un grup de 16 persones, editors i escriptors italians de la fira del llibre que té lloc al veí claustre de San Domenico. La mestressa veu immediatament que l'estratègia ha de ser una altra i dóna noves instruccions. Acte seguit, el seu marit, un ajudant i el cuiner surten del local i es divideixen la feina: l'ajudant escombra l'aigua d'uns dolls al costat oposat del carrer, enretira unes plantes i unes motos per a fer lloc, mentre els altres dos homes van a manllevar unes quantes taules i cadires al bar de la cantonada, buit a aquelles hores, i el para-sol d'una botiga de més amunt. Entre tant, ens hem posat d'acord amb el grup d'escriptors i decidim dinar plegats; segur que tenim tema de conversa. Taula per a 19.

Mentre un dels homes va a comprar pa al forn, l'altre para la taula amb l'ajut dels clients i l'altre canta els plats del dia. En un instant el carrer s'ha transformat. Ha aparegut un lloc on abans només hi havia un aparcament improvisat. Els objectes que esperaven inerts s'han reunit i activat amb la nostra presència. Els establiments veïns ens han donat mostres de pertànyer a una comunitat que no dubta a col·laborar quan toca. Al carrer com a casa. 

La companyia ha estat molt grata i el dinar deliciós: pasta amb peix espasa o amb fruits del mar de primer; tonyina o peix espasa a la graella de segon; de la Vucciria al plat.

Gordon Matta-Clark: cutting through history

(by Stephanie Murg, via MetropolisMag)

(pictures via Obsessive Collectors Archive)

Gordon Matta-Clark, “Conical Intersect”, 1975

The art historical legend-making machine has yoked Gordon Matta-Clark (1943-1978), he of the split-down-the-middle, half-Surrealist surname, with his “building cuts,” particularly the wood-frame house in Englewood, New Jersey that he bisected in 1974. This series of works ultimately led him in two different directions as he shifted his attention to the subterranean city—New York subway tunnels, Parisian catacombs—and finally, looked to the sky, where he imagined floating, sustainable cities. An eye-opening exhibition at New York’s David Zwirner gallery focuses on the ideas and trajectories that Matta-Clark pursued with tools ranging from a chainsaw to a movie camera in the final years of his life, which was cut short by cancer.



Gordon Matta-Clark, “Conical Intersect”, 1975

tower turnaround, by BKK architects

Hi-pod component of Tower Turnaround

BKK Architects
Footscray Vic, Australia (2008 - ongoing)
2012 AIA Victorian Architecture Awards, Winner Small Project Architecture

"This project deals with the regeneration of an existing social housing tower block in Footscray and has been conceived as a kit of parts which can be easily adapted to other high-rise towers. Facade elements were prefabricated to ensure limited on-site works. The design strategy upgrades the tower’s identity, whilst greatly improving resident amenity and energy performance. 

The site design strategy provides better definition between public, semi-public and private spaces, introducing major changes to both the landscape setting and the tower appearance. The result reinvigorates the tower’s presence in the neighbourhood and fosters a greater sense of community."

Watch a time lapse video of the Hi-pod installation at vimeo.com/51499278

(via b-k-k.com.au)

activar un espai domèstic, intervenció de Ted'A arquitectes

(Ted'A arquitectes són Jaume Mayol i Irene Pérez)

"El suport és un pis dels anys 60 al nucli antic de Palma. Un pis buit, sense divisòries. Un pis nu. Les úniques preexistències són merament constructives: estructura, tancament perimetral i baixants. Són preexistències inamovibles.

Cadascun dels elements que configuri la intervenció es col·locarà en un pla diferent, sense solapar, mostrant-se com elements constructius independents. La proposta prova d'evidenciar les característiques pròpies de la construcció. Mostrant els processos, les textures, els relleus, les juntes, les costures.

L'estructura existent és de formigó armat, aquesta es deixa totalment descarnada, sense pell, només ossos. L'estructura serà lliure de la resta d'elements.

El perímetre de l'habitatge s'aïlla amb suro, després d'un trasdossat ceràmic. Les peces ceràmiques es col·loquen amb junta vertical correguda, mostrant que no tenen funció estructural. S'acaba amb pintura, sense enguixar.