Durant els últims anys, una part del parc d'habitatges a
les nostres ciutats s'ha anat dotant d'ascensors per millorar-ne l’accessibilitat.
En el context d'aquestes obres de reparació és on ens agradaria fer algunes
observacions que poden servir per veure el problema inicial –no disposar
d'ascensor– com una oportunitat.
Ascensors exteriors a La Trinitat Nova, Barcelona
Reparar com a forma de millora
En el seu llibre El artesano (Anagrama, 2008), Richard
Sennett realitza algunes interessants observacions sobre la idea de reparació,
ampliant el concepte i dilatant-lo fins a veure-hi una manera d’operar sobre
els objectes i els conceptes. El fet de reparar és entès com una prolongació
natural dels objectes a partir de la crítica que el seu ús inevitablement
comporta. La reparació que suggereix Sennett es converteix en un atractiu repàs
de la cultura material i una invitació a veure els objectes com el resultat del
seu incessant ús i ensinistrament, que és el que provoca la reparació.
A partir d'aquest raonament, l'episodi de dotar d'ascensors als
habitatges que no en tenien, ens porta cap a un lloc especialment atractiu: que
l'objecte reparat sigui millor, tingui més prestacions, que l'objecte inicial,
i fins i tot que superi aquells que ja han esmenat el problema en origen.
Només es tracta de posar un ascensor?
En alguns edificis, instal·lar un ascensor ha suposat utilitzar
l'espai existent en el buit de l'escala o en un pati adjacent. En aquests
casos, la reparació ha millorat les prestacions de l'escala, per expressar-ho
d'alguna manera, afegint-li un sistema mecànic. No obstant això, aquesta classe
de reparació no ha suposat cap tipus de canvi en l'estructura d'accessos a
l'immoble.
En altres casos, aquesta operació s'ha abordat d'una forma
dràstica: l'ascensor no ha tingut més remei que col·locar-se en alguna de les
façanes de l'edifici. Aquesta és una situació habitual en molts polígons
construïts a Espanya a partir dels anys cinquanta i seixanta del segle passat.
Es tracta de conjunts formats en gran part per blocs laminars; edificis de
crugia estreta i habitatges amb dues cares de ventilació i assolellament.
L'ascensor a la façana
En aquests blocs, els ascensors han modificat la façana i també,
en bona part, l'espai públic, ja que la seva caixa s'ha construït sobre la
vorera o sobre l'espai lliure entre edificis. Aquests exemples
o uns altres similars representen, al nostre criteri, la millor ocasió per
realitzar les observacions a les quals abans ens referíem. En particular, podem
distingir dues formes d'intervenció.
En la primera, quan els ascensors “no han tingut més remei” que
situar-se a façana ho han fet com a
prolongació del replà d'escala cap a l'exterior, ocupant una part de l'espai
públic. En aquesta situació, és clar que s'han millorat les prestacions de
l'escala, amb una mínima intervenció i una millora d'accessibilitat notable. No
obstant això, resulta interessant observar que en algunes reparacions en les
quals s'ha procedit així, els veïns finalment han expressat la seva
disconformitat ja que, d'aquesta manera, en realitzar el desembarcament en el replà
de l'escala, han d'acabar per pujar o baixar mitja planta. Arran d'aquestes
opinions, s'han desenvolupat solucions constructives enginyoses per substituir
les escales existents per altres d'un sol tram –normalment construïdes a taller
amb perfils d'acer– que permeten situar l'ascensor a nivell de planta,
projectant-se encara més sobre el carrer.
La segona forma d'intervenció –que al nostre judici posseeix les
condicions més extremes– és aquella que els ascensors exteriors s'han dotat
d'un sistema de balconades per poder accedir directament als habitatges per la
sala d'estar o per alguna de les habitacions.
Volem referir-nos a aquests casos. En els blocs reparats
d'aquesta manera apareixen unes noves estructures que se superposen a
les façanes distingint-s'hi les caixes dels ascensors i les noves balconades.
Alguns d'aquests casos són, sens dubte, exemplars i es poden considerar una
millora evident del conjunt de l'edifici.
