23 d’abril del 2014

unfinished italy - l'incompiuto italiano

"Unfinished buildings have the beauty of this which could have been. Of this which is not yet there. Of this which might be one day."
(Inspired by Le temps en ruines by Marc Augé)


Italy, home of ruins: A foray into the unfinished, Italy's most prominent architectural style between the end of WW2 and the present day.

Buildings in a limbo between perfection and nothingness, given up on halfway through their construction, fallen into ruin before they were ever used, are an integral part of the Italian architectural landscape: Stadiums without audiences, hospitals without patients, theatres that after 50 years have not yet seen their premiere.

This is a study of the potential value of unfinished buildings in Italy and of man's ability to adapt them to his everyday needs. These ruins, whose future has already passed and whose present carries the taste of an eternal wait, act as an invitation to meditate about time.

Unfinished Italy (dir. Benoit Felici) - 2011 ITA :34min -
www.unfinished-italy.com



........................................................
Italy: Love It or Leave It (dir. Luca Ragazzi, Gustav Hofer) - 2011 ITA :75min --
www.italyloveitorleave.it
Casta Italia, Fine lavori: mai (dir. Francesca Cersosimo) - 2012 ITA :25min -
video.sky.it

18 d’abril del 2014

cultura en el salón de casa

M. Elena Vallés. Diario de Mallorca, 14/12/2012
Los recortes en los espacios culturales institucionales han desencadenado nuevos sistemas de consumo como los explotados por la asociación Cultura a Casa o por el Teatre del Mar con ´La Visita´. El clásico espectador puede convertirse ahora en programador ofreciendo por unas horas un espectáculo profesional representado en las habitaciones de su domicilio.


PALMA. Son las 9 en punto de la noche. Un correo electrónico nos cita a esa hora en la calle de la Pelleteria para trasladarnos junto a otro grupo de interesados a una dirección secreta, en concreto a una casa particular en la que van a tener lugar tres representaciones teatrales simultáneas. Al principio de la calle, ponemos cara y ojos a uno de los cabecillas de la asociación Cultura a Casa, con la que hemos contactado para catar una experiencia cultural en un espacio doméstico, privado y personalísimo como el salón o comedor de nuestro piso. La gestora cultural Tina Codina (Tres Serveis Culturals) va y viene de lado a lado en Pelleteria –cual maître de restaurante bullicioso y solicitado– atendiendo las reservas de aquellos que previamente se han puesto en contacto con la asociación vía mail o redes sociales. "El hecho de no conocer la casa donde se va a llevar a cabo el espectáculo y ni siquiera el barrio en el que está, engendra una emoción similar a la de una cita a ciegas", explica Codina. Y así es: la gente está cuando menos intrigada. En diez minutos, nos congregamos aproximadamente unas 45 personas (el aforo siempre es limitado y se calcula en función de las características de la vivienda) que ponemos rumbo a una casa desconocida para todos nosotros. 


Hace de cicerone el editor Miquel Ferrer, el otro cabecilla de la asociación que cuenta también con el apoyo de Miquel Àngel Cañellas, Bita Bennàssar y Mari Pau Ruiz. Caminamos varios metros y nos detenemos frente a un portal de la calle Sol. Misterio despejado. Es una casa grande con terraza. La dueña es la convecina Antònia Fuster. En el zaguán y en riguroso orden de llegada, los futuros espectadores se inscriben como socios en la asociación y hacen una aportación de 5 euros para que todo cumpla la legalidad. Luego, atienden a la exposición que hace la compañía Trampa Teatre (que acaba de poner en marcha la iniciativa Mi casa habitada, en la que se ofrecen a improvisar en casas particulares) sobre la dinámica del espectáculo de esta noche [la del pasado 21 de noviembre]. En concreto, los ocho actores del grupo van a representar tres improvisaciones de 15 minutos en el vestíbulo, en el taller de costura y en la terraza de la casa. Por ello, los invitados se dividen en tres grupos que deambulan por escenarios inéditos. Tras la experiencia, tanto el público como el anfitrión se despedirán a veces con una copa y otras con una cena. Es el momento de intercambiar impresiones.

12 d’abril del 2014

entrar pel balcó!

Durant els últims anys, una part del parc d'habitatges a les nostres ciutats s'ha anat dotant d'ascensors per millorar-ne l’accessibilitat. En el context d'aquestes obres de reparació és on ens agradaria fer algunes observacions que poden servir per veure el problema inicial –no disposar d'ascensor– com una oportunitat.


Ascensors exteriors a La Trinitat Nova, Barcelona

Reparar com a forma de millora

En el seu llibre El artesano (Anagrama, 2008), Richard Sennett realitza algunes interessants observacions sobre la idea de reparació, ampliant el concepte i dilatant-lo fins a veure-hi una manera d’operar sobre els objectes i els conceptes. El fet de reparar és entès com una prolongació natural dels objectes a partir de la crítica que el seu ús inevitablement comporta. La reparació que suggereix Sennett es converteix en un atractiu repàs de la cultura material i una invitació a veure els objectes com el resultat del seu incessant ús i ensinistrament, que és el que provoca la reparació. 

A partir d'aquest raonament, l'episodi de dotar d'ascensors als habitatges que no en tenien, ens porta cap a un lloc especialment atractiu: que l'objecte reparat sigui millor, tingui més prestacions, que l'objecte inicial, i fins i tot que superi aquells que ja han esmenat el problema en origen.

Només es tracta de posar un ascensor?

En alguns edificis, instal·lar un ascensor ha suposat utilitzar l'espai existent en el buit de l'escala o en un pati adjacent. En aquests casos, la reparació ha millorat les prestacions de l'escala, per expressar-ho d'alguna manera, afegint-li un sistema mecànic. No obstant això, aquesta classe de reparació no ha suposat cap tipus de canvi en l'estructura d'accessos a l'immoble.

En altres casos, aquesta operació s'ha abordat d'una forma dràstica: l'ascensor no ha tingut més remei que col·locar-se en alguna de les façanes de l'edifici. Aquesta és una situació habitual en molts polígons construïts a Espanya a partir dels anys cinquanta i seixanta del segle passat. Es tracta de conjunts formats en gran part per blocs laminars; edificis de crugia estreta i habitatges amb dues cares de ventilació i assolellament. 

L'ascensor a la façana

En aquests blocs, els ascensors han modificat la façana i també, en bona part, l'espai públic, ja que la seva caixa s'ha construït sobre la vorera o sobre l'espai lliure entre edificis. Aquests exemples o uns altres similars representen, al nostre criteri, la millor ocasió per realitzar les observacions a les quals abans ens referíem. En particular, podem distingir dues formes d'intervenció.

En la primera, quan els ascensors “no han tingut més remei” que situar-se a façana ho han fet com a prolongació del replà d'escala cap a l'exterior, ocupant una part de l'espai públic. En aquesta situació, és clar que s'han millorat les prestacions de l'escala, amb una mínima intervenció i una millora d'accessibilitat notable. No obstant això, resulta interessant observar que en algunes reparacions en les quals s'ha procedit així, els veïns finalment han expressat la seva disconformitat ja que, d'aquesta manera, en realitzar el desembarcament en el replà de l'escala, han d'acabar per pujar o baixar mitja planta. Arran d'aquestes opinions, s'han desenvolupat solucions constructives enginyoses per substituir les escales existents per altres d'un sol tram –normalment construïdes a taller amb perfils d'acer– que permeten situar l'ascensor a nivell de planta, projectant-se encara més sobre el carrer.

La segona forma d'intervenció –que al nostre judici posseeix les condicions més extremes– és aquella que els ascensors exteriors s'han dotat d'un sistema de balconades per poder accedir directament als habitatges per la sala d'estar o per alguna de les habitacions.

Volem referir-nos a aquests casos. En els blocs reparats d'aquesta manera apareixen unes noves estructures que se superposen a les façanes distingint-s'hi les caixes dels ascensors i les noves balconades. Alguns d'aquests casos són, sens dubte, exemplars i es poden considerar una millora evident del conjunt de l'edifici.