un final per al taller PTEe

Aquesta ha estat la 12a i última edició del taller a l'escola d'arquitectura del Vallès. Els continguts, la ideologia i la metodologia que ha desenvolupat un equip humà de professors i estudiants deixen pas a altres propostes. Han estat 6 anys intensos amb un canvi de nom –i de pla d'estudis– inclòs: hem passat de ser el TAP D a ser el taller PTEe, però durant aquest període de temps, hem potenciat i millorat curs rere curs una forma d'acostar-se a l'arquitectura; un punt de vista concret sobre els objectius, abast i naturalesa de l'arquitectura.

Nosaltres hem après molt pel camí. Els professors que han format aquest equip han estat molts, i no ens agradaria deixar d'anomenar-ne cap. Per ordre alfabètic som Raimon Farré, Pere Fuertes, Carles Jaén, Andrés Martínez, Ignacio Martínez, Antoni Paricio, Josep Pratdesaba, Jaime Prous, Núria Sabaté, Ramon Sastre, Roger Sauquet, Víctor Seguí i Roger Tudó, així com els becaris Anna Assamà i Fran Dinarès. Només esperem que els aproximadament sis-cents estudiants que hi han passat hagin pogut aprendre amb les mateixes ganes.

L'ensenyament a les escoles d'arquitectura i, sobre tot, l'ensenyament en els tallers es pot definir com la interacció de diversos fronts paral·lels i de la mateixa importància: l'aprenentatge dels professors, l'auto-aprenentatge i l'aprenentatge dels altres estudiants que es troben resolent el mateix problema, amb velocitats, plantejaments i capacitats diverses. El taller ha tendit a potenciar tots tres fronts; en especial aquest aprenentatge dels altres i amb els altres que no sorgeix de manera espontània, fomentant la discussió a classe i la crítica constructiva en obert a l'escola i fora de l'escola, gràcies a la plataforma Basecamp. En aquest context, el blog condicions temporals ha volgut tenir un paper de construcció d'un imaginari crític de referents, problemes i processos que avancessin complementàriament al curs i com a alternativa viable a les publicacions tradicionals.

També els casos sobre els que hem treballat han sofert una evolució cap a una delimitació més àmplia del problema que cal resoldre. D'una banda, incidint en la programació i la gestió del temps com a eina bàsica que permet rehabitar les arquitectures existents. D'altra banda, identificant l'escala adequada de la proposta; la dimensió urbana que permet prendre les decisions adequades; que permet identificar i plantejar el problema i abordar les incerteses amb criteris de sinèrgia, eficàcia i economia d'escala.

Ens sembla que el projecte d'arquitectura d'avui –i la formació de l'arquitecte– no poden ignorar que, en pocs anys, hem passat de generar forma a generar processos. I el taller ha apostat decididament per aquesta via, amb les limitacions i esculls imprevistos que hem anat salvant pel camí. Esperem que algú agafi el testimoni i millori una fórmula que continua sent vigent.

Moltes gràcies a tothom que hi ha contribuït!
L'equip del taller

Detroit casa a casa

por David García para Yorokobu, 13 noviembre 2014
fotos de Michelle y Chris Gerard

"Cerró un banco. Buena noticia si eres enemigo del capitalismo y buena noticia para Lynne y Mike Savino, un matrimonio de Detroit que, años después del cierre, encontró en el local el lugar perfecto para moldear su vivienda. Dada la situación financiera en la que se halla la ciudad, algunas cosas solo pueden ocurrir en Detroit y en no muchos sitios más.

La progresiva decadencia que ha padecido la ciudad de Detroit en los últimos años ha dejado un importante catálogo de ruinas, estercoleros y rincones depresivos. El lugar que nos ocupa tenía todas las posibilidades ya que era, siendo benévolos, un buen puñado de porquería.





Su ahora propietaria, Lynne Savino, explica que el edificio llevaba ya varios años en venta. Los Savino, a la vez, vivían en una «casa grande y bonita» desde hacía trece años, pero aseguran que tenían planeado mudarse al centro de la ciudad más importante de Michigan para ocupar algún «espacio poco convencional».

edificis disponibles per hores

un projecte cataloga 222 recintes a Barcelona que podrien utilitzar entitats
Dani Cordero, "Edificis aptes per a tots els públics"

El País, edició Barcelona, 25 octubre 2014

Aparcament Freser, a Barcelona

Els moviments socials i molts ciutadans barcelonins denuncien que els espais públics estan sotmesos a un imparable procés de privatització. Un projecte intenta capgirar aquesta situació i reclama poder col·lectivitzar per unes hores espais privats per donar servei a la societat. Donar cabuda a esplais o guanyar grans instal·lacions per fer-hi mercats dominicals o fins i tot àpats populars. “Tenim un potencial a la ciutat que ens permetria albergar activitats d'entitats sense ànim de lucre sense haver de construir res nou”, explica un portaveu del col·lectiu Infrausos, impulsat per quatre arquitectes i un filòleg.

El grup ha dut a terme un rigorós registre de grans espais —amb més de 300 metres quadrats de superfície, distàncies de quinze metres entre pilars i una altura mínima de 4,5 metres— i els han aparegut 222 espais que sumen una superfície total de 222.952 metres quadrats. Per fer-se'n una idea: dues vegades la terminal 1 de l'aeroport del Prat.

“Tenim molt espai disponible sense que ens n'haguem adonat”, explica el portaveu. La idea és “guanyar a la iniciativa privada espais per al domini públic, però sempre amb l'acord de les empreses”. Els llocs escollits tenen un ús transitori i concentrat en una determinada franja horària de la setmana. En molts casos es tracta de grans garatges que durant les hores punta dels dies laborables estan plens, però que a les nits i els caps de setmana acumulen molt espai disponible.

Amb aquesta disponibilitat horària, un esplai s'hi podria instal·lar un dissabte a la tarda per dur a terme activitats amb nens. Una associació de veïns, fer una reunió vespertina. I el cor de cambra ARSinNOVA, oferir un concert. La veritat és que la seva intenció és batejar el projecte amb una sèrie de quatre concerts en espais disponibles a Sant Martí amb capacitat per acollir quatre-centes persones. “Volíem treure la música dels llocs habituals, però també és veritat que amb la crisi el nostre sector està tocat i el lloguer l'haurem de pagar a tot arreu”, explica Pere Lluís Biosca, director del cor. En aquest cas, no hauran de pagar, tret que l'Ajuntament denegui la llicència a Infrausos, iniciativa seleccionada com a finalista per als premis 2014 de l'Institut Cerdà, que aquest any celebra el 30è aniversari.



La idea del projecte és que les empreses cedeixin de manera gratuïta els espais. I la resposta, de moment, no és del tot negativa. Dels 50 propietaris d'instal·lacions que s'han consultat, 11 han respost afirmativament i altres admeten que la idea és, almenys, interessant. El col·lectiu ha consultat els serveis tècnics dels districtes per confirmar si els espais catalogats serien aptes per dur-hi a terme activitats públiques.

“Si l'Ajuntament subvenciona la celebració d'activitats als terrats, per què no pot impulsar això?”, reflexiona en veu alta el portaveu d'Infrausos, que ha concebut un sistema per gestionar el projecte, del qual es convertiria en gestor i intermediari juntament amb l'Administració. Els usuaris potencials s'haurien de constituir en una cooperativa. Les empreses que cedeixin espais s'haurien d'inscriure en un cens en què concretarien en quines franges horàries poden alliberar l'espai. Per la seva banda, l'Ajuntament hauria d'assegurar bonificacions fiscals i exempcions de l'impost de béns immobles i del de societats per als empresaris.

(via El País, edició Barcelona)

rehabitar un aqueducte

Barcelona Youth Hostel 

Núria de Arana + Adrià Marrasé

primer premi al concurs BYH 2013, a[r]challenge

"El concurs planteja la construcció d’un alberg per a gent jove més un restaurant dins d’una parcel·la municipal reservada amb aquest fi. Aquest equipament formaria part del pla de recuperació de la zona de Torre Baró, planejada per l’ajuntament de Barcelona. L’emplaçament es troba emmarcat dins d’un entorn natural, en una situació privilegiada al final del passeig de les Aigües. El solar es troba travessat per un antic aqüeducte, presenta una topografia molt pronunciada i l’accés es dóna en un carrer amb deficient connexió amb la resta del barri.

L’anàlisi que vam fer del solar i els seus voltants va donar com a conclusió els tres punts en els que el nostre projecte es sustenta:

Incorporar l’aqüeducte al nostre projecte (o l’art d’aprofitar les preexistències)

A part de ser l’element més representatiu del lloc, l’aqüeducte ens servia com a base de la nostra intervenció. Ens apropiem de la seva condició de construcció-estructura i l’aprofitem, omplint els buits amb habitacions i penjant-hi les passarel·les, connexions verticals i volums de restauració i espais comuns. D’aquesta manera, li donem un nou ús a aquesta infraestructura abandonada i sense una funció actualment.

Absorció i posada en valor del torrent

Un dels límits que marquen el solar era un torrent que intenta connectar el barri amb la Torre Baró (al parc de Collserola), però que ho fa deficientment degut al mal estat, la brutícia i la deixadesa. La nostra actuació vol incorporar aquest pas regenerant-lo en el tram que va des de la ciutat a l’aqüeducte, convertint aquesta via en un nou accés cap a la serralada de Collserola. S’amplia l’àmbit de l’alberg col·locant la recepció a l’inici d’aquest camí i s’intenten generar petites zones verdes que serveixen com a llocs d’estar i que conviden la gent de la zona a entrar i passejar dins l’extensa xarxa de senders i camins del parc.

Respecte al paisatge i les preexistències naturals de l’àmbit

La intervenció quasi no altera la topografia del lloc ni del solar, ja que tot el sistema de mòduls acaba penjant de l’estructura de l’aqüeducte. Aprofitem la vegetació de ribera i de bosc i la incorporem al projecte en el seu estat més pur i salvatge, solament introduint especies d’arbres de la zona (pins pinyoners) per a generar zones d’ombra".

concurs Barcelona Youth Hostel 2013, Archallenge
el concurs es va resoldre el dia 23 d'octubre de 2013 i el jurat el formaven Josep Llinàs, José Antonio Martínez Lapeña, Enric Batlle i Miguel Usandizaga.

(gràcies Núria i Adrià)

¿edificios representativos sin uso adecuado?

Ruta por el patrimonio amenazado : Decenas de valiosos inmuebles de la capital están en peligro por el abandono de las instituciones, rehabilitaciones fallidas o negligencias privadas

Álvaro de Cózar, El País. Madrid, 29 Noviembre 2013

El palacio de la Equitativa, antigua sede de Banesto, uno de los edificios singulares del entorno de la plaza de Canalejas. ÁLVARO GARCÍA

En noviembre de 1998, un lector del Abc envió una carta al director del diario en el que felicitaba al Ayuntamiento de la capital por comprar “a sus respectivos propietarios tres emblemáticos edificios de Madrid que estaban en estado ruinoso: el colegio de los Escolapios de San Antón, la casa de los Duques de Sueca y el palacete de Iván de Vargas”. Consideraba el lector que, con su compra, la Administración pública los había salvado de su ruina y lamentaba que no se hubiera hecho lo mismo con el hospital Homeopático, en la calle de Eloy Gonzalo. Las cosas salieron al revés. Los tres edificios comprados entonces tuvieron o tienen todavía muchos problemas. El colegio de los Escolapios de San Antón en la calle de Hortaleza sufrió un largo periodo de abandono desde 1988 y fue finalmente demolido —a excepción de las fachadas— para acoger la actual sede del COAM.

La Casa de Iván de Vargas fue cedida por el Ayuntamiento a la Fundación Nuevo Siglo, que la demolió en 2002 para edificar en su lugar una réplica sobre la que se pegaron los antiguos escudos como si fuesen sellos de correos. Y el palacio de Sueca sigue abandonado y sin uso a la espera de una restauración siempre postergada, y fue declarado en ruinas parcialmente este mismo año por el mismo Ayuntamiento. El edificio que no compró el Ayuntamiento, el hospital Homeopático, de 1874, fue restaurado en 2009 y se encuentra en uso. La historia de aquella carta la contaba hace unas semanas Alberto Tellería, miembro de la plataforma Madrid, Ciudadanía y Patrimonio.

El arquitecto hablaba a toda velocidad a un grupo de periodistas que hacían un recorrido en un microbús por la zona roja del patrimonio en la capital, aquellos lugares históricos camino de la ruina o abandonados a su suerte. Y recurría Tellería a la carta del lector para criticar que sea precisamente el Ayuntamiento de la capital, supuestamente el encargado de velar por el patrimonio de la ciudad, el que más se desentienda a veces de su suerte. “El diálogo puede llegar a ser más fácil cuando hablamos con los propietarios privados. Con el Ayuntamiento es a veces muy complicado; entre otras cosas, porque cambian a los responsables continuamente”, comenta Tellería.

El minibús arranca muy cerca del Frontón del Beti Jai. No todo el que pasa por el número 7 de la calle del Marqués de Riscal sabe que detrás de esa red verde que apenas deja ver la fachada se encuentra uno de los edificios más interesantes y ocultos de Madrid. Fue construido en 1894 y se trata del único ejemplar de frontón industrial de esa época conservado en España. Sobre él recae la mayor protección que puede tener un edificio, su catalogación como Bien de Interés Cultural, concedida en 2011. Mientras el Ayuntamiento y los propietarios discuten en los tribunales por la cantidad que ha de pagarse para que pueda expropiarse, el edificio empieza a tener serios problemas para mantenerse en pie. Dos últimos hundimientos en el techo registrados en las últimas semanas amenazan su estructura, si no se pone remedio urgente.

El vehículo enfila hacia Alonso Martínez y de ahí a la calle de Mejía Lequerica. Los muros no dejan ver bien los jardines del palacio de Ustáriz, del siglo XVIII. Aunque ya no hay demasiado que ver allí, pues ya sólo se conservan algunos árboles en un estado lamentable, según cuentan los miembros de Madrid, Ciudadanía y Patrimonio. Lo valioso, las escalinatas y las yeserías decimonónicas, están en su interior. Se habrían llegado a conocer si el proyecto para hacer un hotel allí hubiera cuajado, pero la conexión madrileña con la Operación Malaya hizo que el proyecto se parara.

communities in unexpected places

In the center of Caracas, Venezuela, stands the 45-story "Torre David", an unfinished, abandoned skyscraper. But about eight years ago, people started moving in. Photographer Iwan Baan shows how people build homes in unlikely places, touring us through the family apartments of Torre David, Caracas; Makoko, a city on the water in Nigeria; Zabbaleen, an area of waste collectors in Cairo; and an underground village at the Loess Plateau in China. Glorious images celebrate humanity's ability to survive and make a home - anywhere.

(Iwan Baan via TED)

During a conversation with local architects Urban-Think Tank, I learned about the Torre David, a 45-story office building which sits right in the center of Caracas. The building was under construction until the collapse of the Venezuelan economy and the death of the developer in the early '90s. About eight years ago, people started moving into the abandoned tower and began to build their homes right in between every column of this unfinished tower […] Together, the inhabitants created public spaces and designed them to feel more like a home and less like an unfinished tower. In the lobby, they painted the walls and planted trees. They also made a basketball court […]

Within the tower, people have come up with all sorts of solutions in response to the various needs which arise from living in an unfinished tower. With no elevators, the tower is like a 45-story walkup. Designed in very specific ways by this group of people who haven't had any education in architecture or design. And with each inhabitant finding their own unique way of coming by, this tower becomes like a living city, a place which is alive with micro-economies and small businesses. The inventive inhabitants, for instance, find opportunities in the most unexpected cases, like the adjacent parking garage, which has been reclaimed as a taxi route to shuttle the inhabitants up through the ramps in order to shorten the hike up to the apartments.

A walk through the tower reveals how residents have figured out how to create walls, how to make an air flow, how to create transparency, circulation throughout the tower, essentially creating a home that's completely adapted to the conditions of the site. When a new inhabitant moves into the tower, they already have a roof over their head, so they just typically mark their space with a few curtains or sheets. Slowly, from found materials, walls rise, and people create a space out of any found objects or materials […]

The inhabitants literally built up these homes with their own hands, and this labor of love instills a great sense of pride in many families living in this tower. They typically make the best out of their conditions, and try to make their spaces look nice and homey, or at least up until as far as they can reach. Throughout the tower, you come across all kinds of services, like the barber, small factories, and every floor has a little grocery store or shop. And you even find a church. And on the 30th floor, there is a gym where all the weights and barbells are made out of the leftover pulleys from the elevators which were never installed. From the outside, behind this always-changing facade, you see how the fixed concrete beams provide a framework for the inhabitants to create their homes in an organic, intuitive way that responds directly to their needs […]

From Makoko to Zabbaleen, these communities have approached the tasks of planning, design and management of their communities and neighborhoods in ways that respondspecifically to their environment and circumstances. Created by these very people who live,work and play in these particular spaces, these neighborhoods are intuitively designed to make the most of their circumstances. In most of these places, the government is completely absent, leaving inhabitants with no choice but to reappropriate found materials, and while these communities are highly disadvantaged, they do present examples of brilliant forms of ingenuity, and prove that indeed we have the ability to adapt to all manner of circumstances. 

What makes places like the Torre David particularly remarkable is this sort of skeleton framework where people can have a foundation where they can tap into. Now imagine what these already ingenious communities could create themselves, and how highly particular their solutions would be, if they were given the basic infrastructures that they could tap into.

(Iwan Baan via TED) thanks to Martí Amargós and Jordi Quetglas

com poden ser aprofitats els edificis abandonats?

extracte de:
rehabitar [8]: abandono y oportunidad
X. Monteys; M. Mària; P. Fuertes; A. Puigjaner; R. Sauquet; 

C. Marcos; E. Callís; C. Fernández

Ministerio de Fomento, Madrid, 2011

(versión original en castellano)

(imatges de http://designtaxi.com)

És difícil establir una estadística clara d'edificis en desús, tret que es tracti d'una situació especialment rellevant, com la qual viu l'àrea metropolitana de Barcelona, amb un 14% dels edificis d'oficines buits el 2011, la qual cosa equival a uns 820.000 metres quadrats (1). És també el cas de Lisboa, amb uns 4.000 immobles d'habitatge abandonats –més d'un 7%– resultat d'una disminució significativa de la seva població (2).

En moltes altres situacions, es tracta d'equipaments desmantellats; edificis d'oficines, hotels o centres sanitaris obsolets; estructures agrícoles abandonades; presons, construccions escolars i religioses tancades; instal·lacions militars traslladades; infraestructures per al transport o antigues fàbriques i magatzems engolits pel creixement urbà sobre els quals no sempre es disposa de xifres absolutes. 

Algunes xarxes socials i llocs web veuen en ells paisatges postindustrials que es presten a ser retratats en la seva desolació, la qual cosa permet fer-se una idea de la quantitat i varietat d'edificis que es troben en aquesta mateixa situació (3). No obstant això, el nostre punt de vista està canviant i comencem a observar aquests casos com a oportunitats. D'entre tots aquests edificis, la ciutat recupera una part per instal·lar nous equipaments, amb usos majoritàriament culturals. 

En casos concrets, l'administració desenvolupa fins i tot programes a mesura de la singularitat de l'edifici, com succeeix a Madrid amb l'antiga nau Boetticher, en la qual actualment es construeix un centre de noves tecnologies TIC o, anteriorment, amb l'Escorxador municipal, reconvertit en un espai per a la creació artística contemporània (2008), a imatge de molts altres complexos industrials en tota Europa. En aquests casos, la disponibilitat és el desencadenant del procés. 

A la vista d'aquests i altres exemples, pot argumentar-se una certa cultura de l'aprofitament que vincula la necessitat de nous equipaments amb l'existència d'edificis en desús i d'interès arquitectònic o històric, normalment inclosos en el catàleg del patrimoni. No obstant això, també pot interpretar-se com una evidència de l'escassetat d'altres programes diferents a l'equipament i de la falta d'iniciatives per a reutilitzar els edificis comuns que no formen part del conjunt de béns protegits. Només quan es compleixin ambdues condicions tindrà ple sentit parlar d'una cultura de l'aprofitament. 

........................................................................................................