Comerços emblemàtics: No és qüestió només de protegir, sinó de repensar el model comercial
Diego Sáez, El Periódico de Catalunya, 15 febrer 2016
Botiga centenària de El Ingenio. Fotografia de Julio Carbó.
El passat 10 de febrer de 2016, es publicava que l'Ajuntament de Barcelona blindarà algunes de les botigues emblemàtiques de la ciutat. No obstant, el que d'entrada semblaria una bona noticia no deixa de ser un símptoma més de la debilitat de les administracions locals per modificar certes dinàmiques de fons que estan portant a l'extinció del model actual basat en un teixit comercial tradicional.
Segons els treballs de Jay Forrester sobre dinàmica de sistemes, inicialment aplicats a processos industrials i, després, a les dinàmiques urbanes, no hi ha res més inadequat que actuar sobre les conseqüències com si fossin les causes del problema.
És en aquest sentit, que la desaparició de les botigues emblemàtiques de Barcelona, lluny de ser origen de res, és el resultat del canvi de model econòmic i comercial propiciat, alhora, per la interacció de factors d'escala mundial, com l'economia global o el turisme de masses, però també d'àmbit local, entre els quals l'alliberament dels arrendaments urbans (LAU) i dels horaris comercials o una excessiva zonificació urbanística de la ciutat que ha comportat l'expulsió dels tallers dels centres urbans.
Xocolateria Fargas, a la cantonada de Cucurulla i carrer del Pi.
En paraules de Rem Koolhaas al seu text sobre la Ciutat Genèrica, l'allau de turistes a la recerca perpètua del caràcter acaba per matxucar les entitats d'èxit fins convertir-les en una pols sense sentit.
Sens dubte, inventariar i catalogar els elements històrics, patrimonials i artístics presents als 228 establiments inclosos al Catàleg servirà per conservar aquests elements històrics, patrimonials i artístics però no garantirà la pervivència del model comercial, econòmic i social que va propiciar la seva aparició de l'activitat original. Estem segurs que no és possible vendre hamburgueses envoltats de mobiliari del S.XIX, millor no apostar-hi.
Per tant, més enllà d'aquestes mesures pal·liatives de pseudo-museïtzació, i d'altres mesures proposades com la del "fons de comerç" "de quantificació dels valors intangibles com la varietat de producte o la confiabilitat dels clients", i davant la incapacitat, reconeguda, del consistori, per intervenir en un pacte entre particulars i l'activitat a desenvolupar en un local privat, calen iniciatives per afavorir el model urbà que afavoreix la seva continuïtat.
A més, sovint en contra de la pròpia dinàmica de la ciutat, la voluntat col·lectiva de preservació respon més a qüestions sentimentals que no pas a raons de necessitat. És per aquest motiu que un dels aspectes on fonamentar raonadament la continuïtat d'aquestes activitats ha de ser la renovació de la seva utilitat, desbordant el cicle habitual de necessitat/vida útil/tancament imposat per l'economia de lliure mercat actual.
Per tant, no és qüestió de protegir "únicament" certs elements patrimonials, sinó de repensar i renovar el propi model comercial de la ciutat.
Diego Sáez Ujaque, arquitecte
