Diego Sáez Ujaque, arquitecte
El Periódico de Catalunya, 11 desembre 2015
A priori, caldria celebrar l'anunci de l'ajuntament de Barcelona de construir 2.000 habitatges socials a la Zona Franca, almenys des d'un vessant assistencial i pal·liatiu, com a resposta a la situació d'emergència que viuen moltes famílies.
No obstant, crec que el consistori no hauria de confondre la seva funció amb la que afortunadament fan les entitats socials i benèfiques, com la PAH, sinó que hauria de fer possible que qualsevol persona pogués escollir el lloc on vol viure, amb una oferta distribuïda per tota la ciutat. Així, i des de la perspectiva de les dinàmiques urbanes a mitjà i llarg termini, aquestes propostes de concentració tipològica d'habitatge social en espais perifèrics sovint mal comunicats poden degenerar en situacions de guetificació com les originades amb els polígons dels anys 50 i 60. Un cas paradigmàtic és el de la Mina, que tot just comença a redreçar-se després de molts anys de treballs comunitaris i de propostes i projectes de regeneració social i urbana.
Els treballs de l'Agència d'Ecologia Urbana de Barcelona posen en relleu la importància de la barreja d'usos i diversitat tipològica (complexitat urbana) per a la millora de la resiliència i la capacitat d'adaptació als canvis futurs de la ciutat. I segons els estudis de dinàmica urbana de Jay Forrester, amb totes les reserves necessàries, la construcció d'habitatge social perpetua i accentua la seva demanda i tan sols la creació d'habitatges de nivell mitjà i alt genera dinàmiques positives en el sentit de llocs de treball qualificats, millora de la qualificació professional i creació d'activitat.
A més, considerant la quantitat d'habitatges buits existents, la proposta de construcció d'edificis de nova planta és, també des de la perspectiva ambiental, una solució molt menys sostenible que la de l'aprofitament del parc existent mitjançant el lloguer temporal.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada