Rehabitar. L'edifici guanyador dels premis Mies és un testimoni arquitectònic d'aquests temps d'escassetat de vivenda social i sistemes constructius rígids
Juli Capella. "Només la mentida és lletja", El Periódico, dilluns, 29 de maig del 2017
Aquest any el premi al millor edifici europeu a penes ha sortit a la premsa. Perquè és francament lleig, no té bones fotos. I ni tan sols és nou, es tracta de la rehabilitació d’un bloc lineal de 500 apartaments a Amsterdam. Estil suburbi dels anys 60 en formigó gris. Un bloc tan anodí com els de la Mina però més llarg, de gairebé mig quilòmetre i 11 plantes. I per acabar-ho d’adobar no era de Foster, ni de Nouvel o Hadid ni de ningú conegut. Correspon a dos ignots estudis holandesos. Tot i així, ha guanyat perquè el seu concepte és més potent que la seva forma i ha evitat la seva imminent demolició.
No estem en èpoques de tirar res, tampoc edificis. Se’ls va acudir que aprofitant la carcassa es podria experimentar una nova tipologia per al segle XXI. Els inquilins hi van participar modelant el seu hàbitat, escollint la seva distribució. Els arquitectes van posar la tècnica i la creativitat al servei de l’usuari i no del seu ego. Un treball dur per a segons qui. I també van decidir convertir la planta baixa, a peu de carrer, en un espai relacional per donar dinamisme al barri. Tot per 1.200 euros el metre quadrat, una cosa realment insòlita. Segons el jurat, un exercici «heroic i ordinari al mateix temps». Certament, ¿per què ha de ser tot extraordinari?
No crec que aquest edifici sigui ni millor ni pitjor –més lleig sí– que tants altres que han anat desfilant pels premis Mies, que per cert s’atorguen a Barcelona des de la seva creació, el 1988. Però sí que és un excel·lent testimoni dels temps que corren: escassetat de vivenda social, encotillament amb plantes obsoletes, sistemes constructius rígids. És un oportú toc d’atenció a la política de vivenda social, que per fi sembla agitar-se després de dècades d’abandonament.
Respecte a la lletjor, Gautier ja va manifestar que tot el que és útil havia de ser necessàriament lleig, només pot ser bell el que no serveix per a res. Rodin, en canvi, opinava el contrari, no hi ha res lleig en l’art sinó allò que no té caràcter, el que no ofereix cap veritat.
