l'arquitectura del buit

(font: Cultura|s, La Vanguardia, 6 març 2013)

Una nova generació d'arquitectes i urbanistes ja no està interessada en construir edificis: el focus és ara en les relacions humanes, en les dinàmiques de la xarxa i en els processos, fomentant la participació.

"No necessitem diners, no necessitem nous edificis. Només necessitem espais buits i temps per pensar, meditar i crear #UnOccupyBiennale". Aquesta frase i l'etiqueta #UnOccupyBiennale va circular en xarxes socials i en alguns articles durant l'última edició de la Biennal d'Arquitectura de Venècia. La provocació no va ser una anècdota. Més aviat va ser la gota final d'un procés que està portant a diferents agents a abordar la ciutat des d'un altre angle: el de les dinàmiques de la xarxa. Construir edificis ja no és l'objectiu de molts arquitectes. Almenys no és la seva prioritat.

El cert és que un grup multidisciplinari d'arquitectes - en el que abunden dissenyadors, comunicòlegs, ambientalistes o programadors informàtics - està més interessat en els espais que en les estructures. En les relacions humanes, més que en els edificis. En els processos compartits, més que en els objectes espectacle. Prefereixen reapropiacions cognitives de llocs als plans urbanístics. I pensen i/o intueixen que reforçar els sentiments comunitaris, teixits en xarxa, té més valor que el més bonic dels edificis.

No és casualitat que l'última edició de la Biennal d'Arquitectura de Venècia portés com a lema Common Ground (sòl comú). I que el seu director, David Chipperfield, declarés que l'arquitectura necessita "centrar-se en assumptes com la sociabilitat, la comunicació i els valors compartits". La postmetròpoli de la qual parlava Edward W. Soja és ja una realitat? La transarquitectura líquida de Marcos Novak ha donat pas a la postarquitectura? S'ha acabat l'època dels arquitectes estrella?

(seguir llegint)

.................................................................................................

Una nueva generación de arquitectos y urbanistas no está ya interesada en construir edificios: el foco está ahora en las relaciones humanas, en las dinámicas de la red y en los procesos, fomentando la participación.

"No necesitamos dinero, no necesitamos nuevos edificios. Sólo necesitamos espacios vacíos y tiempo para pensar, meditar y crear #UnOccupyBiennale". Esta frase y la etiqueta #UnOccupyBiennale circuló en redes sociales y en algunos artículos durante la última edición de la Bienal de Arquitectura de Venecia. La provocación no fue una anécdota. Más bien fue la gota final de un proceso que está llevando a diferentes agentes a abordar la ciudad desde otro ángulo: el de las dinámicas de la red. Construir edificios ya no es el objetivo de muchos arquitectos. Al menos no es su prioridad. 

Lo cierto es que un grupo multidisciplinar de arquitectos - en el que abundan diseñadores, comunicólogos, ambientalistas o programadores informáticos - está más interesado en los espacios que en las estructuras. En las relaciones humanas, más que en los edificios. En los procesos compartidos, más que los objetos espectáculo. Prefieren reapropiaciones cognitivas de lugares a los planes urbanísticos. Y piensan y/o intuyen que reforzar los sentimientos comunitarios, tejidos en red, tiene más valor que el más bello de los edificios. 

No es casualidad que la última edición de la Bienal de Arquitectura de Venecia llevase como lema Common Ground (suelo común). Y que su director, David Chipperfield, declarase que la arquitectura necesita "centrarse en asuntos como la sociabilidad, la comunicación y los valores compartidos". La postmetrópolis de la que hablaba Edward W. Soja es ya una realidad? La transarquitectura líquida de Marcos Novak ha dado paso a la postarquitectura? Se ha acabado la época de los arquitectos estrella?

(seguir llegint)