..............................................................................................
projectar en el temps
L'energia que consumeixen les ciutats en la seva contínua expansió deixa en el seu interior un conjunt heterogeni d'àmbits que no reben estímuls suficients per desenvolupar-se al ritme del teixit del que formen part. En alguns casos, són fruit de condicions que han quedat superades per la pròpia evolució urbana. En altres casos, es tracta d'ocasions que la ciutat no ha sabut aprofitar en benefici propi i que es mantenen en situació d'espera. El taller proposa observar aquests indrets de nou, com a oportunitats que permeten revitalitzar la ciutat consolidada des de dins i, per fer-ho, es qüestiona sobre les operacions necessàries per dotar-los de nova vida.
No es tracta de reiniciar el procés, sinó de reprendre'l en el punt que va quedar interromput; treballant sobre la base del material arquitectònic existent i sotmetent-lo a les noves condicions socials, culturals, d'entorn o de programa; observant com interactuen aquests paràmetres entre ells i amb l'arquitectura actual, fins a formar-se una opinió crítica al respecte capaç de guiar la intervenció.
Aquest és un camp significativament poc cultivat en l'aprenentatge de l'arquitectura. Potser perquè en altres moments s'ha considerat que els resultats obtinguts en operacions de transformació no permeten avaluar tot el potencial propositiu de l'estudiant. Potser perquè les arquitectures del passat s'han contemplat amb una distància excessiva que no ha permès considerar-les com a material actiu de projecte, capaç de suscitar noves propostes. En el primer cas, es tracta de vèncer el prejudici que considera la rehabitació com una operació de segon ordre, entenent el valor pedagògic que les limitacions i les regles imposen. En el segon cas, cal forçar les arquitectures sobre les que es treballa a abandonar la confortable categoria del ‘context’ –entès com a influència externa de la proposta– per instal·lar-les en la compromesa, i moltes vegades incòmoda, situació del camp de batalla projectual.
Quan parlem d'intervencions d'escala urbana, aquesta implicació directa es dóna per sobreentesa. El treball de l'arquitecte sempre es mou sobre un substrat en constant evolució que ens afecta i que queda alterat per la nostra intervenció. Si parlem d'edificis, però, encara mantenim la distinció entre els treballs de nova planta i les operacions de transformació com si, en el moment actual, l'arquitectura en l'àmbit urbà pogués distingir entre ambdós casos. La interpretació d'aquest concepte és clau en el plantejament del taller. Els casos sobre els que es treballa són, en la seva configuració actual, el resultat de processos successius en el temps. Han estat construïts i modificats repetides vegades i ara el treball que proposa el curs és donar-los una nova oportunitat, entenent que el seu potencial no s'ha esgotat encara.
La transformació és un procés que opera qüestionant les regles que tota arquitectura conté de manera implícita o explícita, avaluant la seva vigència i capacitat d'adaptació, per tal de subscriure-les, reinterpretar-les o contravenir-les, en una operació continuada d'anàlisi propositiva, que va verificant o desmentint les seves hipòtesis a mesura que el treball avança. Tal i com argumenta Carles Martí a Las variaciones de la identidad (1993), “la transformació d'un edifici existent resulta ser així un cas particular d'un concepte més general de transformació que abasta tot l'àmbit del projecte arquitectònic, segons el qual tot projecte, tota nova proposició arquitectònica, seria el resultat d'una sèrie de transformacions operades sobre altres arquitectures, pensades o construïdes, que li serveixen de fonament (conscient o inconscient)”. De les seves paraules en resulta, doncs, que en intervenir sobre altres arquitectures, en realitat estem aprofundint sobre el mecanisme de projecte per excel·lència, però posant l'accent en un punt de vista particular.
En l'espai contemporani, no pot entendre's aquest procés sense considerar, simultàniament a l'arquitecte, el paper de l'usuari. Tota activitat humana modifica l'arquitectura de manera deliberada o involuntària, permanent o temporal i, en fer-ho, esdevé un comentari crític no escrit que expressa una l'opinió de l'ocupant de manera coherent i que cal interpretar. En els dos casos –la intervenció profunda del projecte o l'acció sistemàtica de l'habitant– porten a considerar el temps com a peça clau de l'engranatge. I el taller es proposa afrontar aquest estat de canvi sostingut de manera estructural, identificant i actuant sobre els mecanismes que fan possible l'escenari de transformació com a condició pròpia de l'arquitectura. L'objectiu és exercitar-se en un projecte capaç d'evolucionar en paral·lel a les condicions temporals, responent de forma activa a una realitat animada per forces no previsibles en la seva totalitat.
Això implica pensar en l'arquitectura com a procés obert, en interacció amb aquestes forces, i no com a resultat final i obliga a ser especialment crítics amb l'instrumental metodològic emprat. El projecte evolutiu es planteja llavors en termes d'estructura simultàniament estable i adaptable; prou sòlida per a resistir el curs del temps i prou permeable per a incorporar canvis durant el procés; una estructura formal i material dotada de característiques arquitectòniques definides i capaç de mantenir, a la vegada, un grau d'indeterminació elevat en alguns dels seus elements constituents. No es tracta exactament de preveure unes condicions hipotètiques de futur, sinó de projectar jerarquitzant entre els elements constituents de l'arquitectura i d'establir paràmetres que permetin desenvolupar el propi projecte com a part integrant del procés de transformació.
La generació de forma s'aborda, doncs, des de la lògica dels processos i les estratègies de transformació i es sotmet contínuament a les condicions de camp de l'entorn i del programa per a arribar a un estat d'equilibri. En aquesta situació, el programa es resisteix a determinar unívocament la forma i es limita a atorgar uns determinats atributs a l'espai que les condicions d'ús podran perfilar o corregir. Per la seva banda, l'entorn deixa de ser una categoria externa al procés per convertir-se en una part implicada en la definició de la forma gràcies a l'intercanvi de fluxos i activitats entre l'edifici i la ciutat que s'alimenten mútuament.
Projectar en el temps significa que el pes específic de les decisions no recau en els elements arquitectònics, sinó en les relacions que estableixen entre ells mateixos i amb els usuaris. El procés esdevé relacional i descansa en les propietats d'enllaç dels elements i de les diverses escales de treball. En aquestes condicions, la intervenció sobre preexistències i la seva incorporació com a material de projecte no pot provocar problemes d'identitat o de rebuig, sinó que suscita relacions immediates basades en les regles de joc que el propi procés valida, matisa o descarta.
Per a les tres edicions del curs celebrades fins avui, s'han triat els exercicis a desenvolupar en funció d'un triple criteri de selecció que doni sentit a aquestes condicions: intervenir sobre edificis o conjunts en actiu que han demostrat i demostren la seva capacitat d'adaptació en el transcurs del temps; desenvolupar un programa, relacionat amb l'activitat actual, que conservi o accentuï aquesta capacitat de transformació; i treballar en un entorn urbà amb potencial suficient per a incorporar aquestes modificacions, millorant les condicions ambientals i l'activitat social de relació a la ciutat.
En funció d'aquests paràmetres de valoració, el taller ha treballat sobre tres exemples situats a la ciutat de Barcelona: el recinte industrial de ‘La Escocesa’, al barri del Poblenou, com a fàbrica de creació segons el programa desenvolupat per l'Institut de Cultura, que contempla espais configurables per a artistes plàstics i audiovisuals; una futura ampliació de la Fundació Antoni Tàpies, al carrer Aragó, que incorpora espais expositius i sales de treball sobre l'actual seu de la institució; i un aulari d'ús compartit al recinte de la Biblioteca de Catalunya, al barri del Raval, que permet introduir un programa mixt per a estudiants, investigadors i veïns capaç de revitalitzar l'entorn més immediat.
Fent un balanç provisional de les tres edicions, es constata l'immens potencial que suposa treballar des de l'interior de la ciutat consolidada, fins i tot quan el planejament o les reformes recents ja han deixat sentir el seu parer. És llavors, amb uns paràmetres de treball aparentment tan restringits, quan el treball simultani de 45 estudiants d'arquitectura dóna uns fruits que qüestionen, a partir de resultats concrets i no de suposicions, la idoneïtat de les condicions inicials. Això ens portaria a considerar que en aquests casos, potser més que en altres circumstàncies, la determinació de les condicions de partida constitueix el moment més delicat i determinant de tot el procés i que hauria de ser avalat per l'experiència que pot proporcionar un concurs ben enfocat o un taller a l'escola d'arquitectura. En els dos casos, es tracta de plantejar adequadament les preguntes.
Intervenció a La Escocesa, de Cristina Galmés (QT 2009) i a la Fundació Antoni Tàpies, de Lucía Azurmendi (QP 2010).
