"Cal debatre l'articulació entre patrimoni històric,
creació arquitectònica i renovació urbanística"
El vincle de l'arqueologia urbana amb el coneixement del passat clàssic i amb el manteniment i la restauració del patrimoni històric i artístic té les seves arrels a la Roma del set-cents. La novetat al segle XIX, incentivada pel romanticisme, fou la ràpida extensió del concepte de monument i de l'estudi sistemàtic de les obres d'altres èpoques, sobretot medievals, davant la transformació provocada per la revolució fabril.
A Barcelona, la primerenca reflexió setcentista d'Antoni de Capmany sobre els monuments medievals va caure en l'oblit, i quan el 1837 la fam d'espai intramurs va portar a demolir el convent de Santa Caterina, fou la influència francesa —Victor Hugo— la que nodrí les invectives de Pròsper de Bofarull. Però el gran debat es va produir arran de l'obertura de la via Laietana i en el clima intel·lectual del noucentisme. De l'ideal d'un barri gòtic estilitzat, formulat per Rucabado el 1911, a les reflexions de Puig i Cadafalch i als treballs de Rubió i Bellver, Adolf Florensa, Duran i Sanpere i Serra Ràfols es perfila un relat en pedra tan discutible com eficaç, que es materialitza entre els anys vint i els seixanta del segle passat. Enmig d'aquesta trajectòria, l'excavació de Barcino a la plaça del Rei va marcar, als anys trenta, un gran salt endavant de l'arqueologia urbana barcelonina.
