plantejament
l’activitat humana modifica de manera continuada l’arquitectura i la consideració d’aquest procés és decisiva en la comprensió i la formulació de l’espai contemporani. pot suposar una acció deliberada o involuntària, permanent o reversible, individual o col·lectiva, puntual o sostinguda, organitzada o caòtica i, eventualment, l’arquitectura pot sucumbir en aquest procés. en qualsevol cas, però, la consideració del temps és clau per entendre l’arquitectura, especialment quan aquesta es mou en el territori de la rehabitació de l’entorn construït.
aquesta condició temporal substitueix l’objectivitat d’un espai estable, essencialment inalterable, definit íntegrament a priori, per la subjectivitat de l’espai relatiu, sotmès a un estat de modificació constant que li és consubstancial; substitueix la seguretat en el coneixement i control de l’espai pel reconeixement de pautes i processos que responen a un esdevenir incert i en ràpida evolució. considerar l’arquitectura des d’una condició temporal exigeix altres instruments d’acostament metodològic.
en aquest escenari, la forma no es determina sinó que resulta d’adoptar una estratègia; d’operar segons regles de joc per tal que pugui produir-se, renovar-se i desenvolupar-se. l’arquitectura és un procés temporal obert : el punt d’arribada d’un projecte i el punt de partida de l’acció dels seus usuaris, que pot conduir a un nou inici del procés.
podem parlar d’una vida de les formes com a resultat d’aquests dos exercicis encadenats : un exercici que l’arquitecte organitza i coordina establint les condicions estructurals i materials i un exercici d’habitació temporal que els propis ocupants subscriuen o subverteixen en funció de l’evolució de les necessitats i del potencial organitzador de les instruccions donades.
metodologia
el taller es proposa afrontar aquest estat de canvi de manera estructural; identificant i actuant sobre els mecanismes que fan possible l’escenari de transformació, que imaginen aquesta situació com a condició pròpia de l’arquitectura. l’objectiu és exercitar-se en un projecte capaç d’evolucionar en paral·lel a les condicions temporals i contextuals, responent de forma activa a una realitat animada per forces no previsibles en la seva totalitat. projectar l’arquitectura en el temps.
això significa pensar en arquitectura com a procés obert –en interacció amb aquestes forces– no com un resultat final, i obliga a ser especialment crític amb l’instrumental metodològic emprat. el projecte evolutiu es planteja en termes d’estructura simultàniament estable i adaptable; prou sòlida per a resistir el curs del temps i prou mal·leable per a incorporar canvis en el procés; una estructura formal dotada de característiques arquitectòniques definides i capaç de mantenir, a la vegada, un grau d’indeterminació elevat.
la generació de forma s’abordarà, doncs, des de la lògica dels processos i les estratègies de transformació i serà contínuament sotmesa a les condicions de camp del programa i del context fins a aconseguir un estat d’equilibri provisional.
en aquesta situació, el programa es resisteix a determinar la forma de manera unívoca i es limita a assenyalar uns atributs de l’espai que les condicions d’ús de l’edifici aniran perfilant o corregint. per la seva banda, el context deixa de ser una categoria externa al projecte per a adquirir una condició híbrida que no distingeix entre figura i fons, que esdevenen, d’aquesta manera, variacions d’intensitat d’un mateix camp actiu.
projectar en el temps implica que el pes específic de les decisions no recau en els elements de l’arquitectura sinó en les relacions que s’estableixen entre ells mateixos i amb els usuaris. tot el procés esdevé relacional; descansa en les propietats d’enllaç de les diferents escales d’intervenció, de manera que no té sentit el registre de cadascun dels objectes aïlladament sinó les condicions en les que entren en contacte.
a diferència d’altres criteris d’actuació, la intervenció sobre preexistències o la seva incorporació a un organisme de major envergadura no provoca problemes d’identitat o de rebuig, sinó que suscita relacions immediates a partir d’entendre les seves regles de joc i incorporar-ne d’altres, de manera anàloga a com la superposició de trames provoca l’efecte moiré.
“la transformació d’un edifici existent –argumenta Carlos Martí– resulta ser així un cas particular d’un concepte més general de transformació que abasta tot l’àmbit del projecte arquitectònic, segons el qual tot projecte, tota nova proposició arquitectònica, seria el resultat d’una sèrie de transformacions operades sobre altres arquitectures, pensades o construïdes, que li serveixen de fonament (conscient o inconscient)”, presentant “el món de l’arquitectura com un territori intensament interrelacionat en el qual les transformacions són, justament, els mecanismes que ens permeten passar d’un punt a un altre”.
