sostenibilidad y tecnología

¿Precisa la sostenibilidad gran inversión en tecnología?
Anatxu Zabalbeascoa, El País, blog de cutura "del tirador a la ciudad"

12 de enero de 2015



El profesor Sanford Kwinter ha analizado en sus clases en la Escuela de Arquitectura de la Universidad de Harvard (GSD) un asunto que con poca frecuencia se ha relacionado con la sostenibilidad y que, sin embargo, podría indicar una vía de futuro: el exhaustivo sistema de reciclaje que se produce en las ciudades indias en las que se recogen, redistribuyen, venden, revenden y recuperan desde el papel de periódico hasta el caucho, el plástico, los harapos o los excrementos.

Kwinter advierte frente a la creencia de suponer que la solución a las nuevas presiones demográficas y económicas está en racionalizar y modernizar los hábitats urbanos. En realidad, en sus clases sostiene que la solución podría ser la opuesta. Y explica que en India los bienes reciclados llegan a aumentar en ocasiones su valor hasta en un 700%.
Frente al poco estudiado reciclaje de las partes, la dabba o tiffin, el sistema de entrega de almuerzos, es un ejemplo de eficacia logística casi imposible de superar. Las redes tiffin walas reparten y recogen para devolver al hogar de origen cientos de miles de almuerzos a diario para transportarlos a puntos ubicados a horas de distancia con una precisión inigualable. El viaje de las cocinas comunitarias a través de relevos de carretillas, bicicletas y ferrocarriles emplea una red de colores y no se basa en cálculos computacionales sino en redes arcaicas y ecológicas.

Por eso Kwinter anima a aprender de la pretecnología antes de obcecarse con imponer la tecnología. El barrio de Dharavi, en el centro de Bombay, puede ser la barriada de chabolas mayor del mundo, sin embargo, goza de pleno empleo –un empleo que no permite más que subsistir que quede claro-. Allí operan 15.000 talleres. Se dice que no hay nada hecho en Bombay que no haya tenido una fase de producción en ese barrio donde el abastecimiento de agua y el alcantarillado, no la logística, sí son un grave problema.

Por lo general, los trabajadores viven en sus mismas tiendas, o junto a los talleres, como sucedía antes en tantas ciudades. La economía de Dharavi –cuya población se estima en cifras tan dispares como 300.000 y 1,5 millones de habitantes- alcanza, según Kwinter, los mil millones de dólares anuales. Esa economía no está únicamente basada en sueldos bajos y ausencia de beneficios sociales -que también- apoya sin embargo una prosperidad colectiva. Asumir que la sostenibilidad ha de estudiarse a pie de calle en lugar de imponerse desde teorías o tecnologías es uno de los grandes retos actuales. No puede haber un pensamiento ecológico que no coloque el destino social humano en el centro de su búsqueda.

("Del tirador a la ciudad. Ése era para Mies van der Rohe el ámbito de su oficio")

bed & bunker in Albania

BED & BUNKER is a project developed by students as part of their course work. The goal is to rebuild one bunker-prototype as a minimal housing for tourists without grave changes to the bunker. This way, the bunker is more than an alternative to campgrounds.

Who is behind all this? 10 students of the FH Mainz, University of applied sciences and 11 students of the POLIS University Tirana, Iva Shtrepi, who achieved her diploma at FH Mainz, Prof. M. Pretnar, Prof. B. Benninghoff, professors at FH Mainz Prof. E. Marku, Prof. E. Barjami, professors at POLIS University Tirana.

How many bunkers will be rebuilt? Our goal is to rebuild one bunker-prototype in our research project.

When will the first bunker be accomplished? We rebuilt and transformed the bunker between the 7th and the 20th of September 2012. Our plan was to have a big opening-ceremony on the 21th of September. But for unclear reasons and circumstances we had to stop our work and leave Tale at the 20th of September. The reconstruction of our bunker was nearly completed. The Big Opening Party on the 21th of September didn’t take place and the BED&BUNKER-bunker is currently neither available nor usable as originally planned. We regret this deeply and are still hoping that the bunker won’t be destroyed but respected as it is and the public somehow “takes care”.




Who had the idea for this project? The cause for this project is the diploma thesis of a student, born and grown up in Tirana, who studied interior architecture at the FH Mainz. Iva Shtrepi was very engaged in researching the built devises of the communism in Albania, in this case the air raid shelters which are spread all over the country. She suggests to use the bunkers and redesign and rebuild them to give them a new use for the individual tourism in Albania.

What are the rebuilt bunkers supposed to offer? We rebuilt a weather-resisting minimal-housing for tourists without grave changes to the bunker. This way, the bunker is more than an alternative to campgrounds.




Who is the owner of the bunkers? The bunkers belong to the country (Albania). When they are placed on private ground, the owner of the land has the right to use them.

How is the project financed? The money, used for the project, comes mostly from the advancement from the DAAD. Other supporters you find here.

Who is going to administer the bunkers afterwards? Our prototype is supposed to advert to other possibilities to use the bunkers. This is meant in equal measure for (individual-) tourists and the Albanian population. The target of our project is to show how attractive the bunkers are for housing and to get the ball for reusing the bunkers rolling.



Where is Albania and how large is the country? Albania is laying at the western Balkan states between Montenegro and Kosovo in the north, Macedonia in the east, Greece in the south and it has about 2.8 Mio. inhabitants.

Why do the bunkers exist? In the 1970s and 1980s hundreds of thousands of bunkers of different types were built in Albania for defending the country. The feared invasion never came and the bunkers were never used. Now the mostly round concrete buildings are embossing the characteristic landscape from the mountains to the sea and forming attractive viewpoints.

 

How many bunkers are existing? About 400.000 bunkers. This number means all kind of bunkers, big or small ones, underground or in the mountains etc. The number of our chosen bunker-type is actually about 2.500.

How are the bunkers spread in the country? The bunkers were placed at strategic important points with a good overview – no matter if in the mountains, in the fields or at the sea. Some of them are placed in regions which are hardly or not at all reachable by car. For hikers and bikers they are reachable. Our type of bunker is predominantly placed at the sea.



What kind of relationship do Albanians have to the bunkers? On the one hand they connect the bunkers with the war and a bit of fear. For them they were built as a place for protection in case of attack from the invader. On the other hand they nowadays mostly consider the bunkers familiar and they are accustomed to them because the bunkers are nearly everywhere, so they are “nothing special”. Albanians are intrigued with the concept-idea of reusing the bunkers because the bunkers are currently only existing and don’t have a special function yet.



What impressions do tourists have of the bunkers? For tourists the bunkers are fascinating and interesting. They are inviting to discover them. Because they are spread all over the country and often accessible for everyone, they don’t seem threatening. They are an important optical aspect of the Albanian landscape.

BED & BUNKER






BED & BUNKER project
FH Mainz, University of Applied Sciences
POLIS University Tirana

superilles per a Barcelona?

Superilles? El projecte per a la travessera de les Corts destil·la ideologia, però no defineix l'espai urbà.

Xavier Monteys. El País. Quadern Arquitectura, 20 juny 2014

La notícia que Barcelona assajarà una proposta de les anomenades superilles, en un sector de la travessera de les Corts, davant del Camp Nou, porta a reflexionar sobre aquest model. Les superilles, quan s'han argumentat amb el teixit de l'Eixample com a base, es presenten com la proposta d'agrupar-ne algunes i llevar el trànsit dels carrers de l'interior d'aquestes noves unitats; “alguna cosa entre l'illa i el barri”, en paraules dels seus impulsors. El motor de la proposta és aconseguir una ciutat més sostenible, verda i humana. On els barcelonins, sempre en paraules dels seus ideòlegs, “passin de ser vianants a ser ciutadans”.

Tot plegat, pel que he pogut veure de la presentació que circula i de les entrevistes als seus impulsors, em sembla una mostra preocupant d'una concepció de l'urbanisme que confon les aspiracions d'un projecte, en tant que projecció mental de futur, amb la fantasia ideològica. La prova és que creure's que avui els barcelonins som vianants i no ciutadans és, almenys, poc real; som moltes coses. Potser a la travessera funcionarà, tot convertint aquella part de la ciutat en alguna cosa semblant a un polígon, però li manquen matisos per la part regular i homogènia de la Barcelona central.

La proposta és una barreja d'elements amb els quals no podem estar en desacord amb d’altres de projecte urbà ecològic radical. Perquè se'n facin una idea, la pretensió és convertir els carrers d’un grup de nou illes de l'Eixample en un conjunt d'espais verds envoltats per vies de trànsit rodat que abraçaran les nou illes. Aquests espais verds, que són els carrers actuals, representa que guanyaran espai per als vianants, que podran gaudir de més espai lliure. Tal com es presenta el projecte de les superilles, sembla difícil de contestar, ja que ningú pot estar a favor del trànsit rodat a les ciutats i en contra de tenir més espai lliure. Però és tan bona la proposta?

Almenys crec que té alguns punts discutibles, sobre els quals m'agradaria insistir. Un és una impressió que no puc evitar tenir davant de projectes com aquest, i és que mentre que l'arquitectura més interessant avui sembla decididament decantar-se pel realisme, entre altres coses per la mateixa conjuntura econòmica, aquest tipus de proposta urbanística ecològica sembla apostar pel discurs mediàtic i grandiloqüent de futur que, paradoxalment, acaba afavorint a curt termini els interessos dels que prenen les decisions. Semblen tenir de costat els grans i no els de peu pla, per molt que es faci a favor d'ells. Cert realisme està propiciant que, allà on hi havia d'haver el 22@, sorgeixin iniciatives que no estaven previstes en forma de locals i activitats que no havíem imaginat. Ara el que correspon és saber acceptar-les i incorporar-les.

Aquesta posició, a més, té un punt d'antiquat en l'argumentació, almenys en la que sustenta gràficament la teoria: em refereixo als esquemes amb què es representa l'Eixample recorrent a una estesa de sis per sis illes per mostrar la manera d'agrupar-les. Encara es recorre a línies i punts, treballant sobre l'espai públic sense matisos i donant una importància opinable a la seva connectivitat. ¿No trobem una manera més adequada de representar l'espai urbà? ¿L'únic valor constatable de les cruïlles de l'Eixample és la seva superfície relativa a altres places de Gràcia? La veritat, no podria trobar-se una conceptualització més poc apropiada, ni d'escala ni de concepte.

Tampoc té gaires matisos en el que és veritablement important, i de fet no sabem quina relació ni importància té el fet que a l'interior d'una superilla hi hagi quatre cruïlles, dues o una. No ajuda gaire dir que cada superilla és una ciutat amb caràcter propi, cosa que no fa més que augmentar la sospita que darrere de cert ecologisme hi ha una obsessiva mania per l'autosuficiència i cert aire antipàtic de quibuts. Es matisa en canvi en altres coses: es pot saber quines espècies d'animals i insectes podrem trobar a les superilles, però dels arbres només sabem que actuen com a reguladors de temperatures o com a captadors de contaminants. 

En canvi, sobre el com estaran podats, i si ajudaran a donar una escala adequada a l'espai comprès entre els arbres, la vorera i les plantes baixes (que és el que fa que ens sentim còmodes en un carrer i en un altre no), no es diu res. Tampoc del sentit i el paper de les cruïlles —el més característic de l'Eixample— o de com s'imaginen les plantes baixes. Destil·la ideologia però no encerta a definir adequadament l'espai urbà, i sospitem que és perquè no el podem imaginar més que com una versió de parc amb sargantanes i de bon rotllo. Però no és l'espai urbà que admet les complicades relacions entre tots els que hi intervenen i que utilitza la política per equilibrar-los i cau en l'error d'unificar. És la ciutat, sencera, complicada, no és un conjunt de granges autosuficients. Tots volem una ciutat menys sorollosa i menys contaminada, però aquesta no és l'única alternativa.

(El País. Quadern Arquitectura, 20 juny 2014)