5 de febrer de 2015

superilles per a Barcelona?

Superilles? El projecte per a la travessera de les Corts destil·la ideologia, però no defineix l'espai urbà.
Xavier Monteys. El País. Quadern Arquitectura, 20 juny 2014

La notícia que Barcelona assajarà una proposta de les anomenades superilles, en un sector de la travessera de les Corts, davant del Camp Nou, porta a reflexionar sobre aquest model. Les superilles, quan s'han argumentat amb el teixit de l'Eixample com a base, es presenten com la proposta d'agrupar-ne algunes i llevar el trànsit dels carrers de l'interior d'aquestes noves unitats; “alguna cosa entre l'illa i el barri”, en paraules dels seus impulsors. El motor de la proposta és aconseguir una ciutat més sostenible, verda i humana. On els barcelonins, sempre en paraules dels seus ideòlegs, “passin de ser vianants a ser ciutadans”.

Tot plegat, pel que he pogut veure de la presentació que circula i de les entrevistes als seus impulsors, em sembla una mostra preocupant d'una concepció de l'urbanisme que confon les aspiracions d'un projecte, en tant que projecció mental de futur, amb la fantasia ideològica. La prova és que creure's que avui els barcelonins som vianants i no ciutadans és, almenys, poc real; som moltes coses. Potser a la travessera funcionarà, tot convertint aquella part de la ciutat en alguna cosa semblant a un polígon, però li manquen matisos per la part regular i homogènia de la Barcelona central.

La proposta és una barreja d'elements amb els quals no podem estar en desacord amb d’altres de projecte urbà ecològic radical. Perquè se'n facin una idea, la pretensió és convertir els carrers d’un grup de nou illes de l'Eixample en un conjunt d'espais verds envoltats per vies de trànsit rodat que abraçaran les nou illes. Aquests espais verds, que són els carrers actuals, representa que guanyaran espai per als vianants, que podran gaudir de més espai lliure. Tal com es presenta el projecte de les superilles, sembla difícil de contestar, ja que ningú pot estar a favor del trànsit rodat a les ciutats i en contra de tenir més espai lliure. Però és tan bona la proposta?


Almenys crec que té alguns punts discutibles, sobre els quals m'agradaria insistir. Un és una impressió que no puc evitar tenir davant de projectes com aquest, i és que mentre que l'arquitectura més interessant avui sembla decididament decantar-se pel realisme, entre altres coses per la mateixa conjuntura econòmica, aquest tipus de proposta urbanística ecològica sembla apostar pel discurs mediàtic i grandiloqüent de futur que, paradoxalment, acaba afavorint a curt termini els interessos dels que prenen les decisions. Semblen tenir de costat els grans i no els de peu pla, per molt que es faci a favor d'ells. Cert realisme està propiciant que, allà on hi havia d'haver el 22@, sorgeixin iniciatives que no estaven previstes en forma de locals i activitats que no havíem imaginat. Ara el que correspon és saber acceptar-les i incorporar-les.


Aquesta posició, a més, té un punt d'antiquat en l'argumentació, almenys en la que sustenta gràficament la teoria: em refereixo als esquemes amb què es representa l'Eixample recorrent a una estesa de sis per sis illes per mostrar la manera d'agrupar-les. Encara es recorre a línies i punts, treballant sobre l'espai públic sense matisos i donant una importància opinable a la seva connectivitat. ¿No trobem una manera més adequada de representar l'espai urbà? ¿L'únic valor constatable de les cruïlles de l'Eixample és la seva superfície relativa a altres places de Gràcia? La veritat, no podria trobar-se una conceptualització més poc apropiada, ni d'escala ni de concepte.

Tampoc té gaires matisos en el que és veritablement important, i de fet no sabem quina relació ni importància té el fet que a l'interior d'una superilla hi hagi quatre cruïlles, dues o una. No ajuda gaire dir que cada superilla és una ciutat amb caràcter propi, cosa que no fa més que augmentar la sospita que darrere de cert ecologisme hi ha una obsessiva mania per l'autosuficiència i cert aire antipàtic de quibuts. Es matisa en canvi en altres coses: es pot saber quines espècies d'animals i insectes podrem trobar a les superilles, però dels arbres només sabem que actuen com a reguladors de temperatures o com a captadors de contaminants. 


En canvi, sobre el com estaran podats, i si ajudaran a donar una escala adequada a l'espai comprès entre els arbres, la vorera i les plantes baixes (que és el que fa que ens sentim còmodes en un carrer i en un altre no), no es diu res. Tampoc del sentit i el paper de les cruïlles —el més característic de l'Eixample— o de com s'imaginen les plantes baixes. Destil·la ideologia però no encerta a definir adequadament l'espai urbà, i sospitem que és perquè no el podem imaginar més que com una versió de parc amb sargantanes i de bon rotllo. Però no és l'espai urbà que admet les complicades relacions entre tots els que hi intervenen i que utilitza la política per equilibrar-los i cau en l'error d'unificar. És la ciutat, sencera, complicada, no és un conjunt de granges autosuficients. Tots volem una ciutat menys sorollosa i menys contaminada, però aquesta no és l'única alternativa.
(El País. Quadern Arquitectura, 20 juny 2014)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada