entrar pel balcó!

Durant els últims anys, una part del parc d'habitatges a les nostres ciutats s'ha anat dotant d'ascensors per millorar-ne l’accessibilitat. En el context d'aquestes obres de reparació és on ens agradaria fer algunes observacions que poden servir per veure el problema inicial –no disposar d'ascensor– com una oportunitat.

Ascensors exteriors a La Trinitat Nova, Barcelona

Reparar com a forma de millora

En el seu llibre El artesano (Anagrama, 2008), Richard Sennett realitza algunes interessants observacions sobre la idea de reparació, ampliant el concepte i dilatant-lo fins a veure-hi una manera d’operar sobre els objectes i els conceptes. El fet de reparar és entès com una prolongació natural dels objectes a partir de la crítica que el seu ús inevitablement comporta. La reparació que suggereix Sennett es converteix en un atractiu repàs de la cultura material i una invitació a veure els objectes com el resultat del seu incessant ús i ensinistrament, que és el que provoca la reparació. 

A partir d'aquest raonament, l'episodi de dotar d'ascensors als habitatges que no en tenien, ens porta cap a un lloc especialment atractiu: que l'objecte reparat sigui millor, tingui més prestacions, que l'objecte inicial, i fins i tot que superi aquells que ja han esmenat el problema en origen.

Només es tracta de posar un ascensor?

En alguns edificis, instal·lar un ascensor ha suposat utilitzar l'espai existent en el buit de l'escala o en un pati adjacent. En aquests casos, la reparació ha millorat les prestacions de l'escala, per expressar-ho d'alguna manera, afegint-li un sistema mecànic. No obstant això, aquesta classe de reparació no ha suposat cap tipus de canvi en l'estructura d'accessos a l'immoble.

En altres casos, aquesta operació s'ha abordat d'una forma dràstica: l'ascensor no ha tingut més remei que col·locar-se en alguna de les façanes de l'edifici. Aquesta és una situació habitual en molts polígons construïts a Espanya a partir dels anys cinquanta i seixanta del segle passat. Es tracta de conjunts formats en gran part per blocs laminars; edificis de crugia estreta i habitatges amb dues cares de ventilació i assolellament. 

L'ascensor a la façana

En aquests blocs, els ascensors han modificat la façana i també, en bona part, l'espai públic, ja que la seva caixa s'ha construït sobre la vorera o sobre l'espai lliure entre edificis. Aquests exemples o uns altres similars representen, al nostre criteri, la millor ocasió per realitzar les observacions a les quals abans ens referíem. En particular, podem distingir dues formes d'intervenció.

En la primera, quan els ascensors “no han tingut més remei” que situar-se a façana ho han fet com a prolongació del replà d'escala cap a l'exterior, ocupant una part de l'espai públic. En aquesta situació, és clar que s'han millorat les prestacions de l'escala, amb una mínima intervenció i una millora d'accessibilitat notable. No obstant això, resulta interessant observar que en algunes reparacions en les quals s'ha procedit així, els veïns finalment han expressat la seva disconformitat ja que, d'aquesta manera, en realitzar el desembarcament en el replà de l'escala, han d'acabar per pujar o baixar mitja planta. Arran d'aquestes opinions, s'han desenvolupat solucions constructives enginyoses per substituir les escales existents per altres d'un sol tram –normalment construïdes a taller amb perfils d'acer– que permeten situar l'ascensor a nivell de planta, projectant-se encara més sobre el carrer.

La segona forma d'intervenció –que al nostre judici posseeix les condicions més extremes– és aquella que els ascensors exteriors s'han dotat d'un sistema de balconades per poder accedir directament als habitatges per la sala d'estar o per alguna de les habitacions.

Volem referir-nos a aquests casos. En els blocs reparats d'aquesta manera apareixen unes noves estructures que se superposen a les façanes distingint-s'hi les caixes dels ascensors i les noves balconades. Alguns d'aquests casos són, sens dubte, exemplars i es poden considerar una millora evident del conjunt de l'edifici.

Entrar per la sala, entrar a l'inrevés

Els casos en què l'accés es realitza directament per la sala d'estar són els que encarnen el problema de forma més clara, ja que els habitatges resultants tenen una doble entrada, una de les quals, per dir-ho així, inconvenient. Aquí, en aquests habitatges reparats per necessitat, es dóna la volta a l'accés. Del que es tracta ara és d'aprofitar les virtuts d'aquesta inversió inconvenient de l'ús.

És inconvenient perquè s'entra per un lloc que no és habitual en un habitatge urbà: per la sala d'estar. A aquesta anomalia s'hi suma el fet que el pis encara manté un altre accés per un rebedor vinculat a una escala, probablement, proper a la cuina. Aquest fet representa per a nosaltres una oportunitat. Per la seva banda, la sala resulta ser també un distribuïdor, adquirint un paper més pràctic, alterant els recorreguts a l'habitatge. Sorgeixen algunes possibilitats de cert interès en poder usar el rebedor “canònic” de noves maneres i, en alguns casos, estenent-hi la cuina. Resulta també inconvenient ja que en resulta una “sala d'estar passant”, que podem assimilar al hall en la terminologia anglosaxona i que posseeixen la qualitat de constituir el centre d'activitat de la casa i de concentrar bona part dels accessos a la resta de peces. 

El millor mecanisme per poder realitzar aquest accés és, sens dubte, a través d'una balconada a la façana. Per tant l'habitatge haurà de modificar les portes que ja existien, o si no tenia balcó, les haurà d'incloure Podríem dir que a partir d'aquest cas convidem a projectar els nous habitatges com si fossin uns habitatges reparats.

El balcó i l'accés

Entrar per la balconada com a resultat de la implantació dels ascensors a façana i per tant al carrer, suposa ocupar l'espai públic, encara que sigui transitòriament. Això representa una oportunitat per veure les terrasses i els ascensors com una prolongació del carrer, però també com una extensió de l'àmbit privat cap a l'esfera pública. Aquesta transitorietat és la que s'ha regulat a través de normatives específiques que pretenen ordenar aquest ús del carrer en diferents ciutats d'Espanya, però al mateix temps, incentivar i ordenar la col·locació d'ascensors als edificis que no en tenen.

Segons aquesta experiència, pensar en la col·locació d'ascensors a la façana principal suposa també agregar-hi terrasses. Ens preguntem com s'haurien de resoldre aquests casos a partir de prendre consciència de la importància de la terrassa i poder així formular el problema d'una altra manera. Hem de plantejar-nos com afegir un ascensor a la façana dotat de passarel·les d'accés que usem com a balconada? O bé, hem d'afegir balconades que continguin un ascensor? Pensem que aquest matís és significatiu, ja que porta a dissenyar la balconada pensant que el seu ús sigui rellevant. La balconada ha estat tradicionalment un espai ‘terminal’ de l'habitatge, és a dir, l'últim punt del recorregut que hem iniciat a l'entrar a casa. Si fos, per contra, el primer punt d'aquest recorregut, canviaria llavors el seu ús a l'habitatge?

En el context del replanteig de la casa que suposa aquesta alteració dels accessos, és possible realitzar algunes especulacions a partir d'aquest ús indegut de la balconada. Això té a veure –una vegada admès que l'accés alterarà l'estructura habitual d'un habitatge– amb la cuina i la balconada. Al nostre país hi ha moltes situacions geogràfiques que permeten un ús més familiar i distès de la balconada durant gran part de l'any, rescatant-la d'un ús purament ocasional en vincular-la a una activitat quotidiana com que fem a la cuina. Les barbacoes portàtils ens donen una pista d'aquesta utilització inconvenient de balcons i terrasses, atribuint a l'habitatge en altura algunes de les qualitats de la casa aïllada.

Tot això hauria de ser motiu d'una altra reflexió sobre la separació entre l'escala i l'ascensor i sobre l'elecció de cadascun d'ells en relació a la part de la casa a la qual donen accés directe. Es tracta del mateix cas que les passarel·les d'accés comunitàries que moltes vegades s'han vist com un element de desprestigi vinculat als habitatges més econòmics? O, per contra, la balconada amb ascensor obre la porta a una comprensió i a un ús diferent de l'habitatge? En són un bon exemple els habitatges dels arquitectes Pfeiffer i Kuhn a Basilea, l'escala exterior dels quals es perllonga lateralment en una balconada lligada a la cuina. L'ambigüitat d'aquesta solució, a mig camí entre una terrassa i una escala, ens mou a fixar-nos hi de nou en aquest context. 

Ja fa uns anys que el biòleg Ramon Folch convidava a valorar la pèrdua dels balcons com un exemple de disfunció arquitectònica, en definir-los com una zona de transició entre l'interior i l'exterior dels habitatges a les ciutats mediterrànies. Més tard han aparegut, cada vegada amb major insistència, diferents solucions i productes per convertir-los en un hort urbà de consum domèstic. N'hi ha prou de creuar totes aquestes dades per obtenir un dispositiu capaç de modificar l'ús de la sala d'estar adjacent, incorporant a la balconada el paper de vestíbul, hort o cuina, que per extensió, porti a un funcionament diferent de la casa.

Normatives

La incorporació d'ascensors a les façanes ha donat lloc a un nou tipus de problemes que són motiu de reglamentació a les ciutats espanyoles. Madrid, Sevilla, Salamanca, Getxo o Avilés han desenvolupat normatives que es poden interpretar com a l'instrument que tracta de comprendre aquest fenomen creixent. Es regula la instal·lació del aparells elevadors en el forat de l'escala, en els celoberts o al pati d'illa. Però el més interessant d'aquestes normatives és que admeten la col·locació dels nous ascensors a la façana principal –i per tant a l'espai públic– quan no hi ha més remei, i sempre mitjançant un informe que demostri la impossibilitat d'actuar d'una altra manera. El fet que diversos municipis, com Bilbao o Barcelona, contemplin la necessitat d'un pla urbanístic per a la seva instal·lació, deixa clara la vinculació entre aquests edificis reparats i la ciutat, tal vegada de la manera més explícita possible.

La normativa surt al pas de la col·locació d'ascensors a les voreres, regulant les condicions d'ocupació de la via pública, la qual cosa suposa un interessant cas que haurà de fer pensar en les relacions entre l'espai públic i l'espai domèstic en el futur, encara que la col·locació d'ascensors al carrer i per la façana sigui alguna cosa provisional. En alguns casos, com a Madrid per exemple, es fixa el període d'ocupació de l'espai públic en 75 anys.

(extracte del capítol 1 del llibre HABITAR grup de recerca, Rehabitar. La casa, el carrer i la ciutat: Barcelona com a cas d'estudi. RecerCaixa, Barcelona, 2013 [2a ed. 2014] )