fàbrica de creació - condicions temporals

Fabra & Coats, Barcelona
Fàbrica de creació / 'Creation factory'
Ruisanchez Arquitectes / BAMMP Arquitectes
concurs 2011 / projecte i obra 2011-12

(versión en castellano)

en ocasions, les bases d'un concurs permeten establir una bona estratègia de treball, com és aquest cas. les bases plantejaven l'adaptació de l'edifici central del complex Fabra & Coats, al barri de Sant Andreu, Barcelona, per a un programa de 'fàbrica de creació'; és a dir, un viver de projectes culturals vinculats, en aquest cas, al món de l'escena: música, dansa, teatre, etc., a banda d'una escola de música i un espai per a presentacions i espectacles.

el mateix programa era un experiment: entenia que la naturalesa dels futurs projectes, en la seva diversitat i possible evolució, requeria d'uns espais essencialment modificables (amb l'excepció de l'escola de música, més previsible). a tot això s'afegia un pressupost ajustat i els requeriments de conservació de l'edifici industrial que marcava el catàleg de patrimoni.



resultat: una estratègia d'ocupació modificable dels espais més que un projecte de nova programació en concret; un sistema capaç de respondre a les exigències del nou ús, amb la capacitat de reconfigurar-se fàcilment i a un cost reduït; un sistema reversible que manté intacta la capacitat de transformació de l'edifici en el futur, més enllà de la durada del programa que es proposa resoldre, conscient que aquesta intervenció no és la primera ni serà probablement la última que es produeixi en aquests espais.

amb aquest objectiu, la proposta de concurs distingeix entre tres operacions bàsiques, ordenades pel seu grau de permanència:

a. afegir el que falta. el crític anglès Peter Reyner Banham es referia a les qualitats d'un motor fora-borda per a definir aquest procés: des de la seva invenció -argumenta- gairebé qualsevol objecte capaç de surar a l'aigua pot esdevenir una embarcació per a navegar. només cal incorporar-hi el motor, no cal modificar l'objecte (1). l'edifici de Fabra & Coats disposa dels espais adients, però no dels circuits per a persones i instal·lacions que permetin un ús intensiu i unes condicions de confort acceptables. com en el cas del motor de Reyner Banham, es tria afegir el que falta: un únic 'jack' de serveis ocupant una posició clau. una operació concebuda com a modificació permanent capaç d'abastir aquest o altres programes en el futur.





b. discriminar el programa estable. l'escola de música té uns requeriments concrets i una durabilitat condicionada. si es trasllada, pot ser necessari desmuntar les caixes acústiques que la formen. en comptes de concentrar-la en una única planta i de segregar-la dels altres usos, es proposa disseminar-la per les tres plantes del complex, dividint-la en aules independents, organitzades a la façana nord, que permetin el pas de llum a la resta de la nau.

c. ocupar l'espai de manera reversible. amb les dues primeres operacions, s'aconsegueix alliberar el gruix de la nau principal, que queda disponible per a qualsevol fórmula d'ocupació per part dels projectes. les activitats que requereixen de millors condicions acústiques se segreguen, de manera que poden ocupar les aules de música durant el matí, fora de l'horari de l'escola. sense aquesta limitació, la resta d'espais poden organitzar-se lliurement gràcies a un sistema d'ancoratges i lones acústiques que permeten ser modificades sense ajut expert. cada planta pot configurar-se en tot moment amb absoluta independència.



quan l'edifici de Fabra & Coats deixi de ser 'fàbrica de creació' algun dia, haurà guanyat un dispositiu de pas d'instal·lacions i evacuació de persones capaç d'adaptar-se a altres usos. la resta de la seva superfície tornarà a estar disponible per a pensar-la de nou.

com poden ser aprofitats els edificis abandonats?

extracte de:
rehabitar [8]: abandono y oportunidad
X. Monteys; M. Mària; P. Fuertes; A. Puigjaner; R. Sauquet; 

C. Marcos; E. Callís; C. Fernández

Ministerio de Fomento, Madrid, 2011

(versión original en castellano)

(imatges de http://designtaxi.com)

És difícil establir una estadística clara d'edificis en desús, tret que es tracti d'una situació especialment rellevant, com la qual viu l'àrea metropolitana de Barcelona, amb un 14% dels edificis d'oficines buits el 2011, la qual cosa equival a uns 820.000 metres quadrats (1). És també el cas de Lisboa, amb uns 4.000 immobles d'habitatge abandonats –més d'un 7%– resultat d'una disminució significativa de la seva població (2).

En moltes altres situacions, es tracta d'equipaments desmantellats; edificis d'oficines, hotels o centres sanitaris obsolets; estructures agrícoles abandonades; presons, construccions escolars i religioses tancades; instal·lacions militars traslladades; infraestructures per al transport o antigues fàbriques i magatzems engolits pel creixement urbà sobre els quals no sempre es disposa de xifres absolutes. 

Algunes xarxes socials i llocs web veuen en ells paisatges postindustrials que es presten a ser retratats en la seva desolació, la qual cosa permet fer-se una idea de la quantitat i varietat d'edificis que es troben en aquesta mateixa situació (3). No obstant això, el nostre punt de vista està canviant i comencem a observar aquests casos com a oportunitats. D'entre tots aquests edificis, la ciutat recupera una part per instal·lar nous equipaments, amb usos majoritàriament culturals. 

En casos concrets, l'administració desenvolupa fins i tot programes a mesura de la singularitat de l'edifici, com succeeix a Madrid amb l'antiga nau Boetticher, en la qual actualment es construeix un centre de noves tecnologies TIC o, anteriorment, amb l'Escorxador municipal, reconvertit en un espai per a la creació artística contemporània (2008), a imatge de molts altres complexos industrials en tota Europa. En aquests casos, la disponibilitat és el desencadenant del procés. 

A la vista d'aquests i altres exemples, pot argumentar-se una certa cultura de l'aprofitament que vincula la necessitat de nous equipaments amb l'existència d'edificis en desús i d'interès arquitectònic o històric, normalment inclosos en el catàleg del patrimoni. No obstant això, també pot interpretar-se com una evidència de l'escassetat d'altres programes diferents a l'equipament i de la falta d'iniciatives per a reutilitzar els edificis comuns que no formen part del conjunt de béns protegits. Només quan es compleixin ambdues condicions tindrà ple sentit parlar d'una cultura de l'aprofitament. 

........................................................................................................

design competition for James Stirling’s Florey building

"Design Competition for James Stirling’s Florey Building"
Sebastian Jordana
05 Sep 2013, ArchDaily

The Queen’s College, Oxford is delighted to announce the launch of the Florey Design Competition. The College seeks a dedicated team to restore and add new facilities to James Stirling’s modernist masterpiece, The Florey building, which is Grade II listed.

Admired worldwide for its boldness and heroism, the Florey has been beset with infamous technical and practical failings since it opened forty years ago. Despite this, the building has remained largely popular with undergraduates for its sociable spaces and views of the river setting.

Teams must also address the wider site for the inclusion of new accommodation, social and modern facilities, as well as improving and refreshing the overall river setting. For further details please click here.

(via ArchDaily)

espais llindar / espacios umbral

cafeteria llibreria Babelia

Villaroel 27, Barcelona

(versión en castellano)

A partir d'un nombre creixent d'exemples com aquest, podem fer una mirada interessada a les conseqüències que està produint a Barcelona i altres municipis l'aplicació de l'anomenada Llei Antitabac.

Des de la modificació d'aquesta llei, de desembre de 2010 (1), en molts establiments de l'àmbit de l'hostaleria és cada vegada més habitual la reserva d'un espai d'entrada cobert però a l'aire lliure, que s'ha obtingut endarrerint el tancament del local o fent habitable el gruix del mur amb la incorporació de mobiliari adaptat. Es tracta d'espais on la llei permet el consum de tabac i que no requereixen permís d'ocupació de la via pública, com succeeix amb les terrasses i els vetlladors, sotmesos a taxes municipals. Aquesta combinació de factors és clau per al seu èxit. En el cas de Barcelona, on el clima hivernal és benigne, aquests espais llindar són ocupables pràcticament tot l'any.

Una actuació tan simple com el desplaçament del tancament de vidre del local o la seva transformació té la capacitat de generar un espai arrecerat que fomenta l'expansió de l'espai públic i la permeabilitat de les plantes baixes. Al marge dels factors que els han originat –i que probablement ja han transcendit– es tracta d'espais que han ampliat el contacte directe amb el vianant, fins al punt que altres locals en poden prendre exemple.

Carrers amb amplades reduïdes podrien beneficiar-se globalment d'aquesta pràctica, diluint la delimitació estricta entre espai públic i privat de manera que es fomenti la interacció entre tots dos i augmenti la superfície disponible per a activitats vinculades al carrer. El carrer, ampliat per la presència d'aquests espais llindar, esdevé una unitat indissoluble amb les plantes baixes en benefici mutu. El carrer penetra sense dificultat en l'àmbit privat –fins i tot ho pot fer el paviment–, esborrant la distància imposada amb les activitats dels locals i, al seu torn, aquestes poden guanyar presència a l'exterior, encomanant la seva vitalitat a l'espai públic; un increment de la ‘porositat’ entre ambdós àmbits, tal i com la defineix Walter Benjamin a propòsit de Nàpols (2).

En aquesta transformació, resulten de gran importància els paraments laterals de cada portal. Per l'escorç des del qual s'observen, aquests elements poden tenir un impacte major que els aparadors convencionals, oberts frontalment. El més mínim relleu cap al carrer en garanteix una bona visibilitat i convida a fer ús de l'espai llindar que s'ha generat. Recorden les petites botigues de porteria que tradicionalment han ocupat aquest àmbit reduït i que, per la seva configuració, es veuen obligades en molts casos a obrir-se lateralment cap a l'interior. Un expositor de productes o una pissarra i la presència de cadires o tamborets podrien constituir tot el material necessari per a produir el canvi.

......................................................................................
(1). Llei 42/2010, de 30 de desembre, per la qual es modifica la Llei 28/2005, de 26 de desembre, de mesures sanitàries enfront del tabaquisme i reguladora de la venda, el subministrament, el consum i la publicitat dels productes del tabac.

(2). Walter Benjamin, Asja Lacis. "Naples" (1924), a Reflections. Essays, Aphorisms, Autobiographical Writings. New York: Schocken Books, 1986.

pescadors i turisme

Los pescadores de Barcelona se lanzan a por el turismo

La remodelación del puerto pesquero, a finales de año, incluirá un
paseo peatonal hasta la Torre del reloj, una nueva lonja con restaurante-mirador
y caseta de venta y degustación de pescado fresco a granel
Meritxell M. Pauné, La Vanguardia, Barcelona, 20 agosto 2012


“Tenemos que buscar actividades complementarias y potenciar el valor añadido para seguir viviendo del mar. O nos renovamos, o morimos”, sentencia José Manuel Juárez, Patrón mayor de la Cofradía de Pescadores de Barcelona. Efectivamente los pescadores de la capital catalana llevaban unos años muy malos. Las capturas bajan, pierden caladeros y se han jubilado muchas embarcaciones. En los últimos tres años su flota se ha reducido una cuarta parte, hasta llegar a las 36 barcas actuales. La pesca ya no les da para vivir exclusivamente de ella.


(imatges de l'àmbit PF)

Para reducir el ritmo extractivo sin perder más flota, los pescadores de Barcelona se han lanzado a por el turismo. A por el pescaturismo, concretamente. La remodelación del puerto pesquero, pactada con la Autoritat Portuària y el Ayuntamiento, les permitirá dar el gran salto. Las obras durarán unos cinco años y empezarán antes que acabe 2012, confirma el Puerto, pero el desembarco al negocio del turismo ya ha empezado. Empiezan a verse por el Muelle de los Pescadores chefs con estrellas Michelin interesados en la cocina marinera clásica, curiosos que quieren ver cómo se trabaja a bordo, gourmets que acuden a comprar marisco para su consumo doméstico y algún que otro visitante de Alimentaria seducido por los folletos promocionales.

Pescaturismo
El 3 de agosto entró en vigor un decreto dela Generalitat, el primero del Estado, que regula el llamado Pescaturismo. Las cofradías catalanas, en especial las del Delta del Ebro, impulsan desde 2008 una fórmula que aúna pesca extractiva y turismo. Se trata de una diversificación de los ingresos a través de la gastronomía, el turismo de paisajes y experiencias y la divulgación científica, tecnológica y antropológica de la vida marinera. El decreto autoriza y concreta requisitos para los pescadores y acuicultores que deseen atender turistas, aunque todavía hace falta allanar la gestión de las autorizaciones de embarque, que son competencia de Capitanía Marítima.

un port vell mariner

vecinos y académicos proponen un Port Vell marinero 
como alternativa a los yates
reivindican un plan de acción para los cinco puertos de Barcelona
y conservar su abundante patrimonio
Meritxell M. Pauné, La Vanguardia, Barcelona, 15 febrer 2013

Un nuevo concepto, la maritimidad de Barcelona, ha logrado que una heterodoxa representación de la sociedad civil de la ciudad una fuerzas contra la reforma del Port Vell. Este neologismo, nacido en 1991 en la Sorbona, alude a las múltiples formas de relación entre el mar y los ciudadanos y recuerda que el puerto no siempre han sido yates y transporte de mercancías. Vecinos de la Barceloneta, el Gòtic y la Ribera, académicos de la UPC, activistas culturales y profesionales de la marina mercante se confabularon este martes en el Ateneu Barcelonès para declararle la guerra al proyecto que han acordado el Ayuntamiento de Barcelona y la Autoritat Portuària.


Conectar mejor ciudad y puerto, una de las conclusiones clave 
del workshop IntraScapeLab 'El futur dels Ports de Barcelona'

Ponentes y asistentes empezaron a vertebrar una estructura de trabajo y movilización "para la conquista ciudadana de este espacio" mediante su principal arma, la agitación. "Los negocios no quieren follón, le tienen verdadero miedo", aseveraba un participante. Se convirtió en una asamblea improvisada, pero la excusa oficial de la cita –convocada por SOS Monuments–, era presentar las conclusiones del Workshop El futur dels Ports de Barcelona, que ha tenido lugar la última semana de enero en la amenazada Facultad de Náutica de la UPC. Lo ha impulsado IntraScapeLab, un equipo multidisciplinar de ingenieros de caminos, canales y puertos, arquitectos, economistas, urbanistas e historiadores, con la colaboración de la Plataforma Defensem el Port Vell.


Concentración en contra de la marina de lujo en el Port Vell

Coinciden en que, en apenas 30 años, la ciudad ha perdido muchas de sus formas de relación con el mar: los paseos por el rompeolas, la pesca deportiva, los baños de Sant Sebastià, la gente de mar y las tabernas de La Barceloneta, los chiringuitos, los clubs populares de remo y vela… La pesca ha perdido espacio –por su declive económico– y el comercio y la restauración han erradicado la maritimidad del Moll d’Espanya –hoy Maremagnum–. El principal negocio en el Port Vell es hoy el turismo y eso es justo lo que los activistas quiere revertir: "Un puerto monofuncional tiene menos valor económico que uno multifuncional", advierten. La reforma aprobada, critican, reducirá la lámina de agua visible –la superficie libre entre dársenas–, privatizará la orilla con un vallado de seguridad y restrigirá el disfrute del Port Vell a los dueños de amarres, que dispondrán de un restaurante e incluso un spa.


El Port Vell se transformará en una marina para yates de mediana y gran eslora, mientras que el puerto pesquero se abrirá a la ciudad con nuevas instalaciones y restaurantes

OpenDesk: open source furniture, made locally

"OpenDesk is both a free open-source furniture showroom and an experiment in the possibilities of distributed manufacturing.

OpenDesk is about local making. What's available to you — what you can make and what you can have made — depends on where you are and how much you want to get involved in the making process.

All the OpenDesk designs are available as digital downloads. These digital files are fed into a CNC machine, which produces raw sawn pieces of wood. These are finished by hand, a process that can involve oiling, sanding, polishing and small parts. The finished pieces can then be assembled by hand on location.

DOWNLOAD

OpenDesks are freely downloadable as digital designs»

SAWN

the designs are cut out of sheets of wood using a CNC machine »

FLATPACK

the cut wood is finished, with parts, ready to assemble »

ASSEMBLED

and the parts are assembled to build the finished product.

How much of this process you want to do is entirely up to you. If you're a professional maker with, or with access to, materials and a CNC machine, you can download and make the product from scratch yourself. If you're comfortable working with raw wood and have the necessary equipment and small parts (like glue and screws of castors), you can buy OpenDesks in "Sawn" form and finish them yourself.

highway underpass transforms into a park

Out from the Shadows: Finding useful public space in an unlikely location, Toronto transforms a highway underpass into a lively park that glows at night.

Underpass Park
PFS Studio. Toronto, 2013

(by Lisa Rochon, via Architectural Record)

Dark and neglected—that's the kind of derelict space that lurks below most highways and elevated roadways. Cities in the process of densifying, however, can no longer afford to ignore such concrete underbellies. Toronto, which has been busy completing 70,000 residential units between 2008 and 2012—mostly condominium apartments—recently opened Underpass Park, a gutsy template that repairs a previously marginalized urban zone in the city's East End neighborhood.

Below two elevated overpasses and a stone's throw from the Don River, Underpass Park encompasses 2.5 acres—enough room for swings and climbing structures for children on one side of a narrow road and basketball courts and a skateboarding terrain for teenagers on the other side. The area is bounded to the north by the leafy Riverdale neighborhood, with its traditional “bay 'n' gable” brick homes, and to the east by the slightly edgier community of Leslieville, with film studios and vintage shops lining Queen Street East.

por un nuevo sector de la edificación

Las viviendas deben orientarse en España a una sociedad que se ha transformado

por Peter Sweatman y Albert Cuchí

El País, Opinión, 14 agosto 2013

Entre 2006 y 2012, el sector de la edificación de nuestro país sufrió una caída de actividad del 90%, una auténtica liquidación que lo deja en niveles de hace muchos decenios. Ello ha supuesto el hundimiento de la demanda industrial que generaba y especialmente del empleo, con una pérdida de casi 1.400.000 puestos de trabajo entre 2007 y 2011. Adicionalmente, la explosión de la burbuja inmobiliaria ha sacudido la economía de los españoles puesto que su riqueza inmobiliaria ya ha caído un 22% desde 2007.

Pero con este desplome se nos ha ido también un sector cuya reciente actividad ha comprometido gravemente la sostenibilidad de la sociedad española. Económicamente, porque ha transformado y destruido nuestro sistema bancario, con las consecuencias de todos conocidas. Socialmente, porque ha alimentado la corrupción de nuestro sistema institucional y porque ha arruinado a muchas familias españolas, dejando a una parte de ellas sin vivienda y al borde de la exclusión social. Ambientalmente, porque su actividad producía la destrucción del entorno, y ponía en riesgo la competitividad de nuestra economía en el marco de las restricciones que impone la lucha contra el cambio climático.

Quizá el hecho más significativo de su insostenibilidad se desvela en su función social de satisfacer el derecho a la vivienda recogida en la Constitución, puesto que en el momento de máxima producción el sector fue incapaz de proporcionar un hogar a amplias capas sociales que debían competir en el mercado con aquellos que veían en la vivienda una inversión remuneradora y, sobre todo, segura.